Multiplicar l’oferta cultural de BCN

L’increment de les propostes museístiques privades a Barcelona, amb xifres d’assistència que igualen les del sistema de museus públic, ha generat cert debat sobre si complementen o amenacen institucions de referència. Unes reticències que en el passat mandat municipal van tenir tant pes en el fracàs del projecte de l’Hermitage com els dubtes sobre la seva consistència o el seu encaix en sòl públic del port.

Malgrat això, mirant enrere és indiscutible que la multiplicació d’iniciatives privades ha permès completar el mapa d’equipaments de la ciutat amb entitats culturals de primer nivell, impulsades per les fundacions vinculades a entitats financeres o mecenes de l’art. Unes han permès, concertant les aportacions dels seus hereus i de les administracions, que l’obra de creadors com Tàpies o Miró continuï tenint aquí casa seva. Moltes d’elles, a més, han contribuït a cobrir buits i insuficiències de la xarxa de museus pública: des de l’atracció d’exposicions del circuit internacional (CaixaForum) fins a l’aposta per la fotografia (KBr, de la Fundació Mapfre), passant per etapes de la història de l’art català que havien quedat en terreny de ningú (Can Framis). No estaria de més reflexionar també sobre els motius que han fet que en poc temps una iniciativa privada com el Moco del carrer de Montcada hagi eclipsat en interès del públic un museu com el Macba. El Museu Carmen Thyssen arriba per fer-se un lloc en aquesta llista que augmenta de centres de primera categoria que no hauria de perjudicar gens institucions que han continuat creixent els últims anys com el Museu Picasso o que es preparen per a un important salt endavant com el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Unes iniciatives en les quals s’ha de centrar la inversió pública.

És cert que també han florit alguns centres on s’exhibeixen col·leccions particulars o temàtiques però que difícilment poden aspirar a la definició acadèmica i legal de museu, com a equipament al servei de la societat "que investiga, col·lecciona, conserva, interpreta i exhibeix el patrimoni material i immaterial". O propostes d’art immersiu que ja desafien esquemes i classificacions. Fins i tot els equipaments que venen acompanyats d’un projecte cultural més lleuger no deixen de ser atraccions turístiques, però d’un turisme cultural que Barcelona ha d’aspirar a atraure. I encara més quan una de les conclusions clares del procés de reflexió sobre el model turístic en què ens trobem és la necessitat de multiplicar els focus d’atracció i evitar la concentració i massificació en una llista reduïda amenaçada de morir d’èxit.