Molèsties per les denúncies anònimes

De nou, diuen què hem de fer i com. El curiós és que ordenen que denunciïs, però després et diuen: denúncia falsa! O aprofitada, o mentidera. Fem el que fem sempre ho farem malament i no complirem les seves expectatives. Perquè, al final, el que esperen de les dones és que callin. Sobretot quan parlem de la violència cap a nosaltres, perquè implica qüestionar-ho tot. ¿Com ha de ser dolent el que s’ha fet tota la vida?, pregunten alguns. Peleteiro és un referent poderós, amb força, com tantes dones referents, també anònimes. I l’important de tot això és tornar a parlar que no ens salvem, ni per diners ni per nom, del perill de normalitzar la violació en una relació, que no hi ha d’haver cops i crits perquè hi hagi violència, que ens sotmetem per mera supervivència i per sortir viva d’allà, del sentiment de propietat cap a nosaltres, de la deshumanització del cos. I que ens quedem així per la manipulació emocional, que t’anul·la com a persona i et deixa sense veu ni defensa.

Notícies relacionades

El pacte de la carbonara

Literatura artificial

Davant de això ens diuen: ¿i el dret, què? Com si només hi hagués una resposta. Però resulta que dins de la justícia hi ha veus que no condemnen d’entrada les dones que parlen. Que hi ha jutges homes com Joaquim Bosch que deixen clar que aquests testimonis són possibles dins del sistema i que hi ha recursos si algú se sent calumniat o injuriat. O Teresa Peramato, fiscal de violència de gènere, quan va dir que, en les circumstàncies que es pugui, és clar que l’adequat és denunciar, però que no criminalitzarà les que no ho facin. I va afegir: "¿què hauríem de treballar en la societat perquè les víctimes no es vegin obligades a aquestes denúncies anònimes per sentir-se acompanyades, per alleujar-se, per poder sentir una reparació almenys a nivell social i que hauria de ser una altra la manera d’actuar, perquè tenen l’acompanyament social i l’acompanyament institucional? Hi estic d’acord, però jo entenc les víctimes de violència sexual".

I això és el necessari. Menys jutjar a través dels mitjans les víctimes i més analitzar el sistema. Fa falta escoltar persones especialitzades i no els que no entenen de res però els donen altaveu, per molt càrrec que tinguin. Hi ha casos prescrits, homes a qui no vols veure més, temes que no vols judicialitzar perquè no tens ni diners ni vols que t’assenyalin. El masclisme diu de les dones que denuncien que volen venjança, mentre que elles no busquen assenyalar noms ni volen presó. Només volen parlar. Això els molesta i se’ls nega. I per això decidim que no sempre es pot denunciar, però sempre cal parlar i explicar.