Síria en el seu laberint

El primer, que possibiliti una transició pacífica que condueixi a un veritable canvi de règim i a la instauració d’un sistema democràtic, implica els actors interns. Durant els últims 54 anys el règim dels Assad s’ha encarregat d’explotar a favor seu les fractures identitàries, tant ètniques com religioses, presentant-se com un mur de contenció davant un hipotètic poder sunnita (més del 60% de la població) que pogués aixafar les minories. El seu exercici del poder, barrejant clientelisme i repressió, ha derivat en la inexistència de partits polítics representatius, mitjans de comunicació independents i una societat civil autònoma.

Aquests dèficits ara són més apressants, quan es tracta de conjugar els diferents interessos en joc sense deixar-se portar pel desig de venjança ni per la temptació de tornar a recórrer a les armes per imposar un determinat model. Encara no hi ha res escrit i convé no deixar-se arrossegar pels exemples negatius de Tunísia, Egipte, el Iemen i Líbia –en els quals l’esperança de la Primavera va quedar aixafada pel colpisme i la involució cap a noves formes de dictadura–. Però és obligat reconèixer la dificultat de l’afany quan es repassa la diversitat de posicions i la relació de forces entre els actors més significatius.

D’una banda, cal fer un exercici d’optimisme per convèncer-se que Abu Mohammad al-Julani, líder de Hayat Tahrir al-Sham, s’ha reconvertit en un demòcrata, sensible a la resta d’identitats sirianes i aliè al gihadisme que practicava en la seva etapa d’Al-Qaeda. De l’altra, no és fàcil imaginar com pot encaixar harmoniosament la seva visió sobre el futur de Síria amb la que defensen els representants kurds de les Forces Democràtiques de Síria o les que plantegen les desenes de grups armats integrats a l’Exèrcit Nacional Siri. Mentre que l’experiència de gestió política de tots ells és escassa, la de l’ús de la força (contra el règim i a vegades entre ells) és molt més gran. I encara hi cal afegir la Coalició Nacional Síria, plataforma localitzada a Turquia, que ha acollit aquests últims anys els dissidents contra Al-Assad, igualment diversa pel que fa a la composició i amb figures no gaire conegudes a l’interior del país.

Posar en marxa, en aquestes condicions, un procés polític com el que ara liderarà Mohammed Bashir (designat per Al-Julani) és un exercici d’una complexitat extraordinària. I la dificultat augmenta exponencialment si s’hi afegeix la necessitat d’un segon alineament estel·lar entre els actors externs amb interessos a Síria. És molt visible, d’una banda, la ingerència de Rússia i l’Iran en defensa del règim d’Al-Assad mentre els ha sigut útil. Ara, després de la seva pèrdua, es pot suposar que Moscou voldrà agosaradament assegurar l’ús de la base naval de Tartús (l’única que té al Mediterrani) i la base aèria de Hememim (un creixentment important per projectar el seu poder cap al Sahel). De la mateixa manera, Teheran procurarà preservar el seu dret de pas cap al Líban, per continuar sostenint Hezbol·là com un dels seus principals peons regionals davant l’amenaça d’Israel.

Tampoc és previsible que Turquia deixi de moure les seves fitxes, interessada a evitar que els kurds puguin consolidar el seu control territorial a les zones pròximes a la frontera comuna i a forçar el retorn de molts dels 3,5 milions de refugiats sirians, que ja li representen una seriosa càrrega econòmica i política. En aquest punt també cal comptar amb els Estats Units, que fa anys que recolzen les Forces Democràtiques Sirianes com a punta de llança en el càstig als grups gihadistes que es mouen a la meitat oriental del país, sense que quedi clar si Trump decidirà finalment retirar els aproximadament 900 efectius militars que hi tenen desplegats.

Notícies relacionades

El pacte de la carbonara

Literatura artificial

I mentre els uns i els altres temptegen el terreny, Israel ja s’ha avançat portant a terme centenars d’atacs aeris i incursions terrestres en una nova violació del dret internacional. És la manera que té d’apostar per la democràcia siriana.

Jesús A. Núñez Villaverde és codirector de l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH)