Llibres de capçalera
Una cosa semblant a la felicitat
Winston Manrique investiga en ‘La gran transformación’ els quatre desitjos capitals de la humanitat: la bellesa, l’amor, el sexe i la joia
Certs llibres es queden a la tauleta de nit una eternitat. No perquè s’ennueguin, sinó al contrari, perquè mai s’acaben del tot. Són allí com a passarel·la entre lectures. També per a les nits en què el cansament apila pedres sobre les parpelles. Són un parell els títols que fa mesos, anys potser, que són al costat del meu llit. No marxen perquè, conscients que saben acompanyar bé, defugen l’anonimat de la prestatgeria: Poesía reunida, de Philip Larkin, i els Diarios d’Iñaki Uriarte. Fa una setmana també ha arribat per quedar-se, com una espècie de bíblia laica, La gran transformación (Galaxia Gutenberg), de Winston Manrique Sabogal.
El periodista hispanocolombià, director de la revista literària WMagazín, ha destil·lat 30 anys de treball fins a extreure’ls el còdol, la pura essència. Ha expurgat, per dir-ho així, tres dècades d’entrevistes, centenars a escriptors, pensadors, sociòlegs, científics i artistes, per acabar descobrint que en les seves reflexions tots ells van traspuar sovint en els quatre desitjos capitals de la humanitat: la bellesa, l’amor, el sexe i la felicitat. "What else?", que diria aquell. El quartet d’anhels que ens mantenen i la transformació que han experimentat en els últims i galopants anys, des de la caiguda del Mur de Berlín el 1989 fins a l’epidèmia de covid. Produeix vertigen la llista de noms que participen en aquesta espècie de xerrada coral: García Márquez, Umberto Eco, Javier Marías, Dacia Maraini, Chantal Maillard, Olga Tokarczuk, Bernard Pivot, Ramón Andrés. Així fins a 250.
Notícies relacionadesL’altre dia, en ple passeig de Gràcia, em va donar per pensar a què diables anomenem felicitat. Alguns turistes entorpien el trànsit i la marxa dels vianants indígenes per fer-se fotos amb les garlandes nadalenques que engalanen el carrer, des de la Diagonal cap a baix, en un túnel de llum; de dia, quan el sol arrenca esclats als ornaments, encara és més bonic. Gent d’un costat a l’altre, en els seus assumptes, intentant acariciar una cosa semblant a la joia, buscant la felicitat, "però sense saber on, com els borratxos busquen casa seva sabent confusament que en tenen una", deia Voltaire. En l’era de la postveritat i l’algoritme, hi ha tants estímuls i cants de sirena, tanta ànsia en espiral, que un sempre té la sensació d’haver-se quedat amb gana, com si el bo estigués passant en un altre lloc. Per això l’autor titula amb la paraula trompe-l’oeil el capítol dedicat a la felicitat.
Les pàgines sobre el sexe i les relacions també tenen el seu què. Com han canviat els codis. Hi ha qui considera que internet ha destruït el ritual de la seducció i el llenguatge de la conquesta amorosa, i qui, per contra, defensa que la tecnologia ha suposat un alliberament de l’imperi de l’amor monògam i de l’heterosexualitat. Combustible per pensar. Manrique Sabogal es diu només "intermediari" o "notari" de les pulsacions recents entorn dels quatre pilars, però és l’agulla precisa que condueix el fil d’una conversa infinita.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
