Fase minvant del centrisme

En el 41è Congrés del PSOE el lema ha estat poc centrista, poc centreesquerra: Espanya avança per l’esquerra. Mentrestant, els paisatgistes polítics de la Unió Europea donen per fet un desplaçament del centredreta. També veiem girs nacionals, com passa amb la democràcia cristiana alemanya, ja allunyada de la tonalitat Angela Merkel. No sabem si s’ha produït una evaporació del perfum centrista per falta de recursos o si es tracta d’una fase transitòria. A la Polònia de Donald Musk tal vegada ho és, però no a la França post Macron. Giorgia Meloni ha tingut bona mà per a distanciar-se dels extrems, mentre que a Núñez Feijóo se’l veu temptejant el terreny. A Dinamarca, la socialdemòcrata Mette Frederiksen es desplaça cap a la dreta.

El centre biològicament pur potser és una entelèquia. També sol dir-se que el centre polític no existeix, sinó únicament votants de centre. És més aviat una manera de fer política, com comprovem en mirar cap enrere i veure la realitat de la transició postfranquista. Aleshores constatem que el centre va existir. És a dir, governar des del centre, condimentant-lo amb les idees que siguin pròpies del centredreta o centreesquerra, respectivament. Aquesta posició va desdibuixant-se molt. El centre és una resposta prudent a la dialèctica amic-enemic. Després dels anys amb UCD, les millors concrecions del felipisme van tenir per origen la perspectiva de centre com, per citar un cas antagònic, les de Ronald Reagan. Però ara hi ha molts vots buscant consol en els extrems i n’hi ha prou de veure la composició del Parlament Europeu. Centrar fa molta mandra, especialment si voten segons el que es vegi més a Instagram. Amb el vot reactiu i la selfie, la voluntat centrista empal·lideix. El consens té els seus paranys, però també la discordança categòrica com a element d’identitat i reclam. L’avançament per l’esquerra que propugna Sánchez exclou el centre.

Notícies relacionades

EL PERIÓDICO estrena noves ‘newsletters’

Recordo McCartney

El centre ha depès umbilicalment de les classes mitjanes: castigades per les crisis successives, precaritzades, potser ara com ara els falla l’instint d’apuntalar combinacions polítiques estables. Francesc Cambó ho va dir: "Jo crec que la política de centre és l’única política fecunda. No és popular, no ho ha estat, ni ho serà mai… però, en definitiva, és la que acaba per imposar-se a tot arreu". Com que no és popular, no pot caure en la temptació populista i, per consegüent, ara mateix, mancaria d’opció.

Per contra, l’espectacle polític d’avui consisteix a lliurar-se inermes al que caigui o surti: a l’atzar, a la casualitat, a la sorpresa. Aquesta és una de les característiques fotofinish de l’Espanya actual: la constatació d’haver arribat al límit en la política de surti el que surti. La immoderació política opaca el pluralisme, incentiva els extrems, polaritza una societat i desvirtua els matisos i evolucions d’allò que és la centralitat d’un país. Als Estats Units, segons l’historiador Gil Troy, la prioritat d’ubicar el centre o reconstituir-lo ha estat clau en presidències de gran importància. Liderar i moderar a la vegada: és la força dels grans polítics.