L’orfandat política d’una certa Catalunya

Notícies relacionades

EL PERIÓDICO estrena noves ‘newsletters’

Recordo McCartney

Junts està jugant les cartes dels seus set diputats al Congrés per saldar el deute que aquest espai polític té amb Carles Puigdemont. Si el president no va convocar eleccions a finals d’octubre del 2017, com recomanava el seny més elemental, va ser, entre moltes altres coses, perquè gent com Josep Rull, Albert Batet i Jordi Turull l’hi van reclamar. Des d’aleshores, el lideratge de Puigdemont ha sigut tan eficaç en termes electorals com estèril en termes de poder. Però Junts mai ha abandonat Puigdemont, ni tan sols quan els va menysprear amb el Consell per la República.

Però aquest hiperlideratge, a diferència del de Sánchez, els allunya dels centres de poder. Tot i els esforços per tornar al peix al cove, les dificultats són hercúlies: alguns perfils del partit no procedeixen de la política, sinó de l’activisme, i no sempre entenen el que negocien, l’última paraula sempre la té Puigdemont, una mica més impredictible que Pujol i el seu valor màxim a preservar és l’amnistia. Tot això no deixaria de ser un problema estrictament partidista si no condemnés una part de Catalunya, substancial però no única, a viure sense representació política, la qual cosa desequilibra massa debats, ja que certes idees, interessos i opinions queden silenciats. El temps passa, la plena aplicació de l’amnistia pot trigar un any, i, si Junts no surt del bucle, algú pot intentar ocupar aquest espai.