Editorial
La moda també té objectius per al 2030
El lema de comprar menys però de més qualitat s’ha d’acompanyar d’un canvi cultural que fomenti el reciclatge
La Unió Europea manté un ampli programa d’acció en matèria de medi ambient sincronitzat amb els objectius marcats per les Nacions Unides amb l’any 2030 com a horitzó, amb resultats concrets a aconseguir que comprometen els seus socis i que marquen el rumb a seguir en àmbits tan diversos com el volum d’emissions, de generació d’energies netes, de contaminació de l’aire, eficiència energètica, electrificació, mobilitat, implantació d’economia circular, tractament de residus... En cada política concreta a nivell nacional, regional o global, són aquestes fites els que marquen, o haurien de marcar, el rumb a seguir; i també les decisions de consum que, com a ciutadans, clients o usuaris de serveis, hauríem d’adoptar per fer realitat tot aquest conjunt de mesures sense les quals l’objectiu general, haver reduït d’aquí cinc anys les emissions de gasos amb efecte hivernacle en un 55% respecte a 1990, seria una quimera.
El projecte P de Planeta d’EL PERIÓDICO, que revisa mensualment un dels aspectes de la crisi climàtica i de les iniciatives que haurien de permetre que ens adaptem a ella i la limitem, posa avui el focus en una activitat econòmica, la moda, que a nivell global figura entre una de les que més impacte ambiental té, en el mateix ordre de magnitud que d’altres com la construcció, el transport i la ramaderia. L’impacte ambiental d’un simple parell de pantalons texans, per exemple, implica el consum de 8.000 litres d’aigua i l’emissió de 13 quilograms de CO2. I les cadenes de producció de moda ultraràpida generen residus que s’acumulen en abocadors o que són incinerats.
En aquest aspecte, la UE també té un full de ruta que busca reduir la sobreproducció i el sobreconsum de moda efímera apostant per productes duradors i reciclables i que puguin integrar-se en un procés d’economia circular fent-los reparables, reutilitzables i reciclables. Algunes empreses, fins i tot les més grans i assenyalades sovint com les més visibles, comencen a aplicar iniciatives que normalitzen pràctiques com reutilitzar peces de segona mà. Però res serveix si continuen sorgint nous models de negoci que passen de la pronto moda a la ultra fast fashion, exacerbant un model que les possibilitats d’enviament ràpid i la devolució sense objeccions que permet el comerç electrònic no fan més que multiplicar.
Algunes de les receptes que es plantegen són aplicables només a vetes de mercat minoritàries per a compradors de poder adquisitiu mitjà o alt. Amb això tampoc n’hi ha prou: que les mesures ambientals s’associïn a sobrecostos difícilment assumibles per a molts ja ha començat, en altres sectors, a alimentar reaccions de rebuig i fàcilment instrumentalitzables. El lema de comprar menys, però més car, de més qualitat i més durador, no sempre pot funcionar. Ha d’anar acompanyat de mesures de reciclatge i d’un canvi cultural en què reparar o reutilitzar en lloc de llençar torni a ser habitual. Hi ha molta feina a fer: un exemple és el que passa amb les generacions més joves, en què conviuen des de la normalització cada cop més generalitzada de l’ús de roba de segona mà fins als patrons de compra compulsiva a baix preu que resulten tan atractius com ambientalment insostenibles.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.