Recordo McCartney

Recordo quan vaig anar a veure Paul McCartney al Wizink. Sembla que va ser ahir. Va ser ahir.

Recordo com de content d’estar viu em vaig sentir quan el meu amic Rafa em va dir, a la terrassa del Casa Muyo, dues copes de 1906 sobre la taula vermella: "¿Tu vols anar a Paul McCartney?". I em va ensenyar el seu mòbil amb les entrades.

Recordo anar a l’AVE cap al concert aquell 9 de desembre de 2024. "És l’aniversari de la mort de Lennon", em va dir Rafa. "Per una vegada t’equivoques: va ser el 8", vaig matisar, ni tonto ni llest: espavilat. "Ja, no has pensat en el canvi horari: el van matar gairebé a mitjanit a Nova York. Així que gran part d’avui és ahir", va dir.

Recordo que em va dir: "¿T’imagines que recorda John tocant Here today?". En aquesta cançó, McCartney recorda molt Lennon: "Recordo com era tot abans / I no reprimiré més les llàgrimes / T’estimo".

Recordo que, a la cafeteria, vam posar un vídeo en què Julia Otero preguntava a Paul per què portava els seus fills a l’escola pública: "Perquè no vull que un dia em diguin: Hello, daddy [accent súper pijo]".

Recordo que aquell dia també venia el meu amic Ciaran al concert. Ell viatjava amb el seu fill Lope.

Recordo quan jo tenia l’edat de Lopito, dins d’un autobús, l’excursió a Arbúcies. Alex Bleda va treure el walkman i em va descobrir Love me do.

Recordo quan la meva filla va descobrir els Beatles amb tres anys, ara en fa només un. Recordo que els anomenava Bitils. Recordo que, si li posava qualsevol cançó posterior a 1966, em deia: "Això no són els Bitils, papa".

Recordo que el meu pare, mestre d’escola, feia classes als fills de la botiga de discos Castelló. Per Nadal podíem triar un disc i ens el regalaven. Vaig escollir el vermell i el blau dels Beatles. En una foto joves; a l’altra, ancianíssims: barba i cabell llarg. En la segona foto Paul té 27 anys. Per als meus fills, soc aquest avi hindú que van treure d’una cova als 180 anys d’edat.

Recordo quan vam cridar durant tota una nit Don’t let me down amb els meus amics per acomiadar-nos de l’adolescència.

Recordo que, a Madrid, un home cridava "Paul McCartney" com si animés el Reial Madrid. Semblava que cridés "Pon Más Carne" (Paul és vegà).

Recordo la birra abans del concert al bar Los Chicos. Lopito, que portava la dessuadora de McCartney que Ciaran conserva de quan ell era petit, estava nerviosíssim, perquè el concert començava ja: només faltaven dues hores i quaranta minuts.

Recordo que vam entrar i ens havien tocat les últimes dues localitats de la grada dreta. "Són perfectes", va dir Rafa. Al ser les últimes, hi havia un trosset de ciment, menys d’un metre quadrat, per a nosaltres. "Em passaré tot el concert ballant aquí", va dir.

Recordo la cançó Un metro cuadrado, de Vainica Doble: "Un metro cuadrado / de tierra es bastante / Que la gente sepa / que todo esto es mío".

Recordo que McCartney va sortir a l’escenari amb el seu baix Höfner. Recordo que el meu barber, acabat de jubilar, em va dir que la primera vegada que el va veure en directe es va posar a plorar quan va sortir a escena amb aquest baix. Jo no.

Recordo quan Paul va tocar Let me in i va canviar tot: una cançó que parla sobre que truquen a la porta. Els que han d’entrar són la gent que estima, que escolta.

Recordo quan es va quedar sol a l’escenari i va tocar Blackbird. Semblava petitíssim i per això mateix semblava tan gran.

Recordo que just després va cantar Here today: "Recordo com era tot abans / I no reprimiré més les llàgrimes". I llavors sí: cascades d’Iguazú.

Notícies relacionades

EL PERIÓDICO estrena noves ‘newsletters’

Mangione i la foguera d’odi

Recordo que vaig anar a orinar quan era el moment que havia de tocar My Valentine, la pitjor. Va ser com quan tries l’hora, sentint-te molt llest, en una operació tornada i hi ha caravana. També hi havia cua al lavabo: tots havíem triat el mateix moment.

Recordo quan vaig anar a veure Paul McCartney. Sembla que va ser ahir, tant de bo fos demà.