Junqueras, segon ‘round’

La victòria més agra és la que sembla una derrota. I Oriol Junqueras ha aconseguit allò que popularment se’n diu una victòria pírrica, guanyant en segona volta amb només el 52% dels votants, uns escassos 3.437 vots. En la prèvia, una primera volta on més de la meitat de la militància no el va votar, tota la plana major del comandament ha estat esmenada ‒des de Rovira fins a Aragonès, Forcadell i etcètera‒, i el partit ha mostrat els budells amb una guerra caïnita que ha deixat tres bàndols ferotgement enfrontats, la governança dels quals no albira un futur plàcid. Amb aquesta perspectiva, la temptació seria preguntar-se sobre la pulsió malaltissa de l’ambició política, capaç d’anul·lar el sentit crític d’un líder, però aquesta és una qüestió massa freudiana per fer-ne interpretacions de butxaca. Tot i que en aquest cas valdria la pena preguntar-ho, no endebades Junqueras és el principal responsable del gir estratègic del partit que l’ha portat a quatre monumentals derrotes electorals, i el pertinent hauria estat senzillament deixar la política.

Però, atès que les pulsions humanes són, com els designis divins, inescrutables, el fet és que Junqueras s’ha mostrat impassible als seus errors, ha mantingut la seva ambició per damunt de les derrotes, i ha aconseguit tornar a ser president d’ERC. A partir d’ara què, i la pregunta aterra en els grans reptes que el partit haurà d’enfrontar més aviat que tard. D’entrada, Junqueras ha perdut la confiança dels votants i recuperar-la amb ell a la direcció, justament l’home que ha encarnat els motius de la desconfiança, sembla una empresa titànica. Hauria de canviar molt d’estratègia, mostrar girs copernicans que no semblen imaginables i transmutar-se en una altra persona, i totes tres necessitats no semblen de l’estil del junquerisme. Imaginar que podrà tornar als grans moments electorals amb frases grandiloqüents i petites esgarrapades als socis socialistes és pur il·lusionisme. Els seus votants ja s’han sentit enganyats des del 2017 ençà, i quan un polític deixa de ser de confiança per al seu electorat no acostuma a remuntar.

Notícies relacionades

Junqueras segueix, però...

La UE, en espera d’Alemanya

A partir d’aquí i més enllà de governar un partit esquinçat, els altres reptes són també imminents. D’entrada, ha de decidir quina estratègia seguirà respecte a Sánchez, sobretot ara que Junts està a les portes de l’ultimàtum definitiu. I si l’ERC d’abans ja semblava una crossa gratuïta al PSOE, la d’ara haurà de decidir si empitjora aquesta imatge o canvia radicalment la percepció de submissió. Sense moure’s gaire de casella, també haurà de decidir si entra al govern de Collboni, qüestió que ja va dividir severament la militància, fins al punt d’haver de suspendre l’assemblea que havia de debatre la qüestió perquè perdien la votació. Pensar que ara la guanyaran, amb el partit encara més dividit, torna a ser francament difícil. De fet, aquesta podria ser la primera derrota de l’etapa Junqueras 2.0, i obriria el camí a les següents que pot patir. I després queda la qüestió de Salvador Illa, que no es resol amb les estirades d’orella de Junqueras dient que si Illa es porta malament, no tindrà torrons. Illa està utilitzant la presidència de la Generalitat per desnacionalitzar Catalunya, en un procés d’erosió que ens deixarà una profunda ferida. No hi ha dubte que la Catalunya-nació no sortirà indemne de l’estropell. I aquesta percepció, majoritària en el votant independentista, obligarà ERC a prendre un doble camí: o assumir la crossa, com fins ara, o entrar en posició de confrontació. Amb Illa, no sembla que hi pugui haver mitges tintes, si més no per a un partit independentista. I no oblidem que, quan es va votar la investidura d’Illa, ERC ja es va mostrar dividida (un escàs 53%) i encara no es coneixia el capteniment del nou president. A més, un dels tres corrents dins d’ERC és obertament bel·ligerant amb el pacte i en farà d’això una qüestió cabdal de batalla.

Amb tot sumat, no sembla possible que ERC pugui ser determinant en els propers temps, si no hi ha una catarsi interna profunda i un profund canvi estratègic. I tot això ho pot dirigir l’home que és el responsable directe de tot el que ha passat? Junqueras va portar ERC al cim i després la va fer caure a l’infern. Que ara sigui l’home que l’ha de rellançar sembla una cosa ben estranya. Temps al temps, que en farà la rúbrica.