Junqueras segueix, però...

ERC no va brillar fins que en les eleccions catalanes del 2003 va ser la frontissa imprescindible per acabar amb el regnat de Pujol i investir el socialista Pasqual Maragall. Però allò va acabar malament. ¿Pel pacte amb el PSC i la posterior baralla per l’Estatut? Potser també per la incoherència interna i la pugna entre Carod-Rovira i Puigcercós. I en les eleccions del 2010 ERC va pagar. Va ser la cinquena força, darrere no només de CiU i PSC sinó també del PP i ICV.

Però Puigcercós es va inventar Junqueras, que no era ni militant, i Junqueras en les eleccions del 2012 va pujar i va ser la frontissa necessària perquè Mas repetís i accelerés la seva conversió a l’independentisme. Junqueras és Junqueras. President catòlic –de vegades predica com un mossèn– en un partit de tradició laica o maçònica. Personalista, de verb radical però sempre amb una ambigüitat calculada. Va empènyer Puigdemont al salt al buit del 2017, però després, a la pràctica, va admetre que els fets són els fets. Va saber negociar amb Sánchez i pactar els indults. L’independentisme va tornar a ser reconegut. I el seu candidat, Pere Aragonès (ell segueix inhabilitat), va ser elegit president després de les eleccions del 2021.

Però el Govern amb Junts es va trencar, Aragonès va quedar en minoria i en una decisió precipitada –diuen que Junqueras no la va compartir– va avançar les eleccions i ERC va perdre 13 diputats. De 33 a 20. ¿Qui havia de pagar els plats trencats? Per a Rovira, la vella guàrdia i gran part del Govern i dels dirigents d’ERC, el tap era Junqueras. Però "els renovadors" eren els que havien manat –no sempre bé– a la Generalitat.

¿Prescindir del líder que va ressuscitar ERC, que ha sigut el polític més valorat, i substituir-lo per algú gairebé desconegut en una operació dirigida per Marta Rovira que vol viure a Suïssa? Sona absurd. Tant més com les diferències costen de trobar. Tots preferien investir Illa perquè Puigdemont només podia ser president –si podia– amb unes anticipades. Junqueras és més messiànic –i arbitrari– però més de la Barcelona metròpoli i menys de la profunda. Això sí, sempre embolicat en l’escut de l’ambigüitat. Per això Rufián.

Notícies relacionades

Junqueras, segon ‘round’

La UE, en espera d’Alemanya

Junqueras ha guanyat amb el 52%. No ha arrasat. Ha "de recosir" ERC i no ho tindrà fàcil perquè Godàs ja diu que "el canvi és imparable". ¿Després de perdre per 10 punts de diferència? Sona bastant dogmàtic.

Però ERC és clau per a la governabilitat d’Espanya i Catalunya. I que seguís la seva querella interna –recordem Carod i Puigcercós– no ajudaria gens.