Editorial
La UE, en espera d’Alemanya
Les institucions europees entren en una etapa de certa paràlisi en espera del que passi a Berlín i París
El canceller d’Alemanya, Olaf Scholz, va aconseguir ahir el que es proposava: perdre al Bundestag una moció de confiança per convocar eleccions anticipades el 23 de febrer. Era una maniobra calculada, i sobre els seus resultats hi havia pocs dubtes tenint en compte la continuïtat impossible del Govern des que el canceller va prescindir al novembre del liberal Christian Lindner, que ocupava la cartera de Finances. Si mai va fer sensació de solidesa la coalició tripartida –socialdemòcrates, liberals i verds– que va seguir les legislatives del 2021, la divergència entre Scholz i Lindner entorn de l’orientació de l’economia per treure el país de la recessió i la crisi industrial va rematar el Govern. "No podíem continuar així", va dir Scholz a tall de resum de la incompatibilitat del seu projecte expansiu –inversions públiques en infraestructures i serveis– amb l’austeritat propugnada per Lindner malgrat els seus costos socials.
Amb massa freqüència, el canceller ha transmès la imatge d’un gestor dubitatiu en assumptes clau com el suport a Ucraïna, el paper d’Europa en la crisi de Gaza, la gestió dels fluxos migratoris i altres àmbits en els quals la posició d’Alemanya és determinant, però no ha dubtat ni un instant a l’hora d’acollir-se a l’única manera d’avançar les eleccions, segons disposa la llei fonamental del 1949. Malgrat que haurà de remar contra unes enquestes en contra i amb una divisió patent en el si de l’SPD per culpa seva. Així doncs, el partit afrontarà la campanya en la pitjor de les situacions possible. Però potser la principal debilitat dels liberals en els mateixos sondejos –poden no assolir el 5% que els permetria continuar al Parlament– atorga cert marge de maniobra i esperança al cap de Govern.
Altres cancellers van recórrer en el passat a aquest recurs constitucional per liquidar el Govern, però aquesta és la primera vegada que ho fa algú que és molt lluny de poder aspirar a formar un Executiu. Impossible només amb els verds, més que improbable la gran coalició amb els cristianodemòcrates amb ell al comandament i esfumada des de fa anys de la realitat política alemanya la possibilitat de governs monocolors. A tot això s’hi ha d’afegir la incògnita del fons de votants que manté l’extrema dreta i la capacitat d’Alternativa per a Alemanya de pescar en els caladors de la CDU-CSU, de l’SPD i del Partit Liberal. Un assumpte capital, especialment als lands de l’est.
El pas fet per Scholz és d’una enorme transcendència per al futur immediat de la Unió Europea, que té des de fa mesos els seus dos grans motors travats: França i Alemanya. És una situació en certa mesura insòlita que es completa amb una Comissió que ha arrencat fa pocs dies i només després de superar tensions entre blocs desconegudes fins ara. Les institucions europees, més enllà del seu reconegut marge d’autonomia, entren en una etapa de certa paràlisi fins que París i Berlín, per diferents camins, recuperin l’estabilitat, condició primera per poder adoptar grans decisions. I, en aquest punt, promet fer-se llarga l’espera d’una Alemanya alliberada, en el millor dels casos, dels dubtes que ara la tenallen i que no es resoldran fins que, probablement a la primavera, un nou Govern ocupi el pont de comandament.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.