Res és el que sembla

Els dilemes de Junqueras a Esquerra

Oriol Junqueras s’ha imposat amb claredat en les eleccions internes d’Esquerra. Però no ho ha fet de manera prou contundent perquè no pugui ni hagi de prendre algunes qüestions en consideració. La primera és l’excés d’ambigüitat. La seva voluntat de ser un partit d’ampli espectre és una virtut en temps de rigidesa ideològica. Però tot és massa quan és excessiu. Els militants, els votants i els socis d’Esquerra tenen la necessitat de saber si el líder del partit va o ve. Aquesta ambigüitat es tradueix massa sovint en indefinició. Dit ben clar: no hi ha manera d’arrencar-li un titular. Però tampoc una decisió. I això no és un problema per al periodisme sinó per als votants. És una estratègia eficaç per aconseguir bona nota a les enquestes perquè ningú li posa un zero. Però per guanyar eleccions algú li ha de posar un 10, o almenys un 7. I aquesta mateixa dinàmica es produeix en la vida interna del partit. Junqueras no ha volgut envoltar-se mai d’incondicionals, però tampoc ha cuidat els que l’han ajudat. Nova Esquerra Nacional s’ha fonamentat abans com una coalició de damnificats de Junqueras que com una d’adeptes a Rovira.

Junqueras diu que vol tornar a engrandir Esquerra. Això només ho aconseguirà sumant-hi els diferents, primer dins del mateix partit, després en el seu espai polític i en última instància captant electors d’altres espais polítics i d’altres generacions. El perill que s’acosta a Junqueras és deixar-se portar per un esperit de venjança contra infidels o traïdors. Fer una política de terra cremada i deixar Esquerra sense quadros, obligant-la a una nova corba d’aprenentatge. La victòria ha sigut prou clara per administrar-la amb generositat. I també prou curta per pensar que pot seguir com si no hagués passat res. El líder renovat ha de tenir la mateixa generositat que exigeix al seu partit: optar pels millors, encara que no siguin incondicionals.

Temes:

Oriol Junqueras

Inicia sessió 0 Comentaris