Editorial
Els equilibris de l’escola catalana
No sempre es poden trobar dreceres per acomodar les normes a voluntat. Cal legislar sense escletxes
Imagen de archivo de estudiantes de bachillerato /
El Departament d’Educació va revelar dilluns, a la xarxa a què tenen accés els centres educatius, la reforma dels currículums del batxillerat que preveia per adequar-los als requeriments del Ministeri d’Educació. Segons la llei educativa vigent, la Lomloe, l’Estat defineix les assignatures comunes per a tots els alumnes de qualsevol especialitat i també les de modalitat, és a dir, les que són obligatòries per cursar específicament cada un dels diferents batxillerats. Això és el que permet que els títols siguin homologables independentment d’on hagin sigut cursats. Queda en mans de les comunitats autònomes fixar les matèries optatives i el pes de senyes d’identitat dels seus respectius models, com en el cas de Catalunya el Treball de Recerca. Aquesta llei va ser aprovada amb el vot favorable d’ERC i l’abstenció de Junts, després d’acordar una fórmula que facilités acomodar el manteniment del caràcter del català com a llengua vehicular, cosa que va fer que el PP hi carregués en contra com una concessió als independentistes.
Tot i això, a l’hora de desplegar a través de decrets els currículums, va arribar la contradicció entre l’aplicació recta del que s’havia aprovat i la voluntat de portar-ho a la pràctica, o de fer-ho compatible amb les especificitats del projecte educatiu de l’escola catalana: per garantir que la literatura catalana i espanyola fossin cursades per tots els alumnes del batxillerat humanístic i fos present en la selectivitat, es va optar per considerar-les matèries de modalitat, i forçar així el marc normatiu. Això ja ho va advertir el Govern el 2022 respecte a l’educació bàsica i aquest any ho ha fet amb el batxillerat.
Per situar la polèmica en les seves justes proporcions: tots els alumnes continuaran cursant dues hores de llengua i literatura catalanes i dues més de castellana comunes, i el model lingüístic no queda afectat. Però els que optin pel batxillerat de lletres (en la selectivitat, amb aquestes dues matèries només s’hi van presentar 2.584 estudiants) podrien triar entre cursar-les o no, si s’aplica la petició del Govern. El debat de si les haurien de cursar més alumnes és legítim, però no és el que ara està en qüestió. També podria quedar tot igual si el Govern aconsegueix una drecera com planteja ara, dibuixant una "línia vermella" que no traça amb altres canvis igualment discutits pels docents, com la fusió de Física i Química i Biologia i Geologia.
Fa dècades que la legislació educativa a Catalunya camina pel filferro, intentant anar més enllà del repartiment de competències (cosa que també han intentat molts governs en sentit contrari). Normatives estatals que han suscitat un ampli rebuig han sigut contrarestades amb lleis i decrets que pretenien "blindar" el model propi assumint el risc d’un recurs judicial que al cap dels anys de ser negatiu podia ser contrarestat amb una altra adaptació normativa. O amb lleis pactades amb majories més receptives al Congrés que contenien (i els que les van subscriure ho sabien, o ho havien de saber) serrells que s’explicava que podrien ser modulats a l’hora de portar-los a la pràctica. Una vegada més, la política catalana topa amb el principi de realitat. Però aquesta realitat és tossuda. Encaixar demandes legítimes com les que ara es plantegen reclama habilitat al pactar i legislar, i no pas confiar que es podrà ignorar qualsevol obstacle.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
