Crisi interna
ERC, casa en flames
El triomf de Junqueras no implica que tornarà la calma
Oriol Junqueras va tenir un gran disgust, expliquen persones del seu entorn, quan el 30 de novembre passat es va adonar que, al contrari del que havia cregut, no aconseguia els vots ni de la meitat dels militants. Es veia obligat a intentar acabar la feina dues setmanes després, això és, dissabte passat, 14 de desembre, en una segona i concloent votació. Aquesta vegada, al ring únicament dos púgils, Xavier Godàs i ell. La campanya fins a arribar a la primera votació va ser dura. La pròrroga, amb les candidatures de Militància Decidim (Junqueras) i Nova Esquerra Nacional (Godàs), també ho va ser. Al final, Junqueras va aconseguir la victòria. Ja havia governat la nau, juntament amb Marta Rovira –ara aliada de Godàs– durant 13 anys, i ara ho tornarà a fer.
La lluita a ERC, després de la crisi causada per uns pèssims resultats electorals, es va centrar en una sola pregunta: Junqueras sí o Junqueras no? Més enllà del plebiscit sobre Oriol Junqueras, tots dos projectes van coincidir a qüestionar la política de pactes amb els socialistes. Caldrà veure què passa, doncs, al Congrés, al Parlament i també a l’Ajuntament de Barcelona. D’altra banda, mentre Junqueras aspira a una Esquerra Republicana d’ampli espectre, els de Godàs aposten per l’enfortiment d’un espai polític a l’esquerra del PSC.
Els llargs mesos des de la garrotada de les eleccions catalanes del maig, en què ERC va passar de 33 a només 20 diputats, fins dissabte passat van estar copats per una llarga i sovint desagradable discussió plena de crítiques, retrets i acusacions. Una discussió que, malgrat que Junqueras va guanyar dissabte –amb poc més del 52% dels vots–, ha deixat una Esquerra republicana partida en dos. El triomf de Junqueras no sembla que sigui el punt final després del qual tornarà la calma, sinó el llindar d’una nova etapa en què, si ningú no ho impedeix, continuarà l’enfuriment.
ERC va passar de ser durant anys un exemple d’organització cohesionada, disciplinada, gairebé sense discrepàncies que transcendissin –cosa que provocava l’enveja de no pocs dirigents d’altres partits–, a implosionar bruscament. Com a ‘Casa en flames’, del director Dani de la Orden, una família aparentment normal es converteix davant dels nostres ulls en una cosa completament disfuncional, amb uns personatges que componen una paròdia a la vegada burlesca i trista. S’acaba la pel·lícula protagonitzada per Emma Vilarasau amb la casa familiar, lloc de trobada i memòria, però també motiu de discussió, cremant aparatosament.
Com és sabut, els odis més intensos i feréstecs brollen quan una família es baralla. Aquells que havien significat tant els uns pels altres, que tantes coses havien fet plegats, passen a convertir-se en enemics a qui infligir tot el mal possible, a qui aniquilar a qualsevol preu.
Dissabte passat, després de saber-se que els de Junqueras s’havien imposat als de Godàs, el primer va comparèixer per deixar clar que: "Només hi ha un partit. El temps de les candidatures s’ha acabat i la militància ha parlat". Es pot entendre com un avís als perdedors (que van rebre el 42,3% dels vots) perquè rendeixin les armes d’una vegada per totes. Per la seva banda, Xavier Godàs, que va rebutjar qualsevol integració en la nova direcció a les ordres de Junqueras, es va mostrar bel·ligerant i va insistir, una vegada més, en la necessitat d’un "canvi inevitable". "El conjunt del moviment d’alliberament nacional i l’esquerra independentista i ERC han d’obrir un nou cicle que reconnecti de veritat amb el país". Les espases continuen alçades.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
