Jugar amb les cartes marcades

Aquest alleujament ha topat amb el dissentiment de la presidenta del Tribunal Suprem: "La tasca dels jutges i magistrats pot ser, i en el seu cas ha de ser, criticada, però el que no es pot fer és qüestionar-la de manera generalitzada i permanent".

El 2019, un president que acabava de guanyar les eleccions sostenia a Estrasburg la fortalesa de la democràcia espanyola, el respecte als drets, la separació de poders i la independència de la justícia.

Un lustre després, la militància vol un líder absolut, un polític audaç capaç d’acomodar-se a grans paraules que cobreixin decisions petites, valent-se dels ganxos emocionals dels temps que vivim: victimisme, fugacitat, mur. Sense propostes ni debats sobre els problemes apressants d’Espanya, ¿què ha quedat d’aquell al·legat?

Des d’aleshores, s’han anat multiplicant fets transcendentals: l’amnistia, l’augment d’imputats per corrupció, una cacera humana, el rumiament del poder i l’acumulació d’investigacions judicials, acollides amb mentalitat de setge, "venen a matadegolla contra un president legítim".

Sense indici de renovació ideològica ni orgànica, un optimisme artificial acoblat amb aclamació plebiscitària, a base de retalls vintage–la ultradreta, les notícies falses, el fang– atribuït a la profusió d’anacronismes insòlits: "Estretes les files".

Per enfortir una atmosfera coactiva i generar una situació d’excepcionalitat que justifiqui respostes extraordinàries, es considera il·legítima qualsevol discrepància interna, amb un projecte: continuar en el poder a qualsevol preu, evitant l’alternança política, sense límit moral. Tot és acceptable per tal d’evitar que l’oposició arribi al poder.

En el paroxisme de l’afalac i el victimisme rampant ha emergit una atmosfera coactiva per a jutges, comptant amb recursos i habilitat per a la maniobra, arsenal per fer front a un fingit cop judicial que, consideren, no respecta les decisions polítiques.

La deslegitimació a jutges, als quals s’acusa de judicialitzar la política, es va imposant com a relat alternatiu a l’amenaçadora successió de revessos als tribunals.

Quan el poder executiu assenyala els jutges com a adversaris encoberts, situa un interès partidista per sobre de l’interès general i podria estar prefigurant la coartada d’un perillós xoc de legitimitats.

La desqualificació dels jutges podria comportar un conflicte de poders, susceptible de desencadenar una ruptura sistèmica. La denegació de suplicatoris en seu parlamentària, que pogués obrir un conflicte institucional inèdit, ¿podria considerar-se obstrucció a la justícia?

Davant acusacions tan greus, que soscaven la confiança de la societat en la independència i imparcialitat dels jutges, els ciutadans no poden donar el silenci per resposta. Són inculpacions que, sense proves, no se sostenen. I si n’hi hagués, que es denunciï.

En tot cas, una maniobra perillosa que infereix un atac a la separació de poders i s’emmarca en una campanya l’objectiu de la qual seria el descrèdit dels jutges i la recerca de la impunitat. És predictible que judicatura i oposició, directament al·ludits, iniciïn diligències penals perquè es requereixi la identificació dels que marquen les cartes.

L’orientació ideològica ha passat a ser secundària i relativa. L’objectiu real és el manteniment del poder tant sí com no, evitant l’alternança: "Almenys no governa la dreta".

Amb l’emotivitat traduïda en culte a la personalitat, nul·la autocrítica i providencialisme, les decisions de la vara passen a ser la legalitat vigent.

La desactivació de l’alternança, amb l’intent d’exclusió del primer partit de l’oposició; l’ocupació de les institucions i l’abolició del consens, condueixen a una mutació constitucional, sense subjecció a la majoria qualificada –aquesta trava que avui ho impedeix– al valer-se d’una legislació ambigua, amb el resultat d’encaixar qualsevol text perquè sigui aprovat.

Autocràcia

L’íntima ambició de perpetuar-se –amb menyspreu al pluralisme i negació de l’evidència, per evadir una veritat incòmoda– activa el principi d’invulnerabilitat, aquesta sensació de trobar-se per damunt de tot, incloent-hi normes i institucions.

Sense aconseguir espolsar-se, en aquest trajecte autoritari, un dilema moral: substituir els principis per l’interès personal, com a remei progressista per frenar la ultradreta i el miraculós sintagma del finançament singular per a una comunitat, com a paradigma de la solidaritat.

Notícies relacionades

Riure en veu alta

Seguim sumant

Quan s’aconsegueix arribar al poder de la mà del fragment d’una sentència (que el Tribunal Suprem considera una extralimitació de l’objecte del procés); les actuacions del fiscal general de l’Estat assolen una líder del partit de l’oposició o el president del Tribunal Constitucional imposa una mutació de facto de la Carta Magna, cal preguntar-se: ¿què representa jugar amb les cartes marcades?

Símptomes d’una democràcia intermitent i asimptomàtica.