Pactes
L’amor entre Junts i el PP, un impossible
El votant del Partit Popular català no entendria cap tipus de diàleg amb Puigdemont. Ni tot i que amb això poguessin carregar-se Pedro Sánchez
Míriam Nogueras y Josep Maria Cruset, diputados de Junts per Catalunya. /
No hi ha dubte que les relacions incòmodes entre Alejandro Fernández i Alberto Núñez Feijóo passen una època relaxada. Tampoc exageraré, però no hi ha baralles entre els dos polítics i això beneficia la imatge del PP a Catalunya. Els esdeveniments no sempre ajuden a aquesta pau. Massa veus al Madrid de Chamberí esperonen que el PP i Junts estan cridats a entendre’s. Són altaveus interessats que es consolidi una amalgama de dretes que unti les parets polítiques i es pugui construir un edifici semblant al del pacte del Majestic. El problema és que Convergència no existeix. La van liquidar els mateixos que la van liderar i no és possible una reconstrucció. ¡Si fos nou!
El cert és que o Feijóo no ho té clar o l’enganyen. I els cants de sirena arriben des de potents torres distorsionadores que animen el popular a veure amb bons ulls els que es resumeix de manera clara i concreta: Junts està liderat per un fugat. És probable que per a la salut política del país sigui convenient que deixi de ser-ho. Però segueix en fuga i el seu presumpte aliat, el Govern de Sánchez, no fa res perquè això canviï.
Carles Puigdemont i Míriam Nogueras tenen l’estratègia de sempre: erosionar el Govern, l’Estat, l’oposició, o qualsevol cosa que pugui sonar o ser espanyola. És la seva estratègia i la utilitzen bé. Per això, suposats pactes entre aquestes dues formacions són una cosa irrisòria, passin aquests pactes per acabar amb l’impost sobre la producció elèctrica o per altres propostes parlamentàries en les quals poguessin estar d’acord.
El que crida poderosament l’atenció és que els que ja s’estan posicionant en el bàndol d’"amb Junts ni a la cantonada" comencen a ser considerats els nous extremistes del PP. I si a més aquesta posició coincideix amb la que està mostrant públicament Isabel Díaz Ayuso, llavors ja el radicalisme del qual se’ls acusa és el pitjor. El conservador, el retrògrad, l’antic, tot i que el motiu sigui que el líder d’aquest partit continuï escapat de la justícia espanyola.
Però la política ja fa molt de temps que està en aquest estadi. Alejandro Fernández ho té clar. I no és una claredat impostada, com sí que ho és aquest acostament del PP a Junts. És una claredat tan meridiana com que el votant del Partit Popular català no entendria cap tipus de diàleg amb el president de Junts. Ni tot i que amb això poguessin carregar-se Pedro Sánchez, que per als seus arguments hauria de ser d’utilitat.
Un bon nombre de sectors empresarials catalans considera que un acostament entre aquests partits seria beneficiós. En definitiva, compren l’acció com si Convergència hagués tornat. Però s’equivoquen en els tempos. Primer hauria de tornar una força de dretes catalanista i després seria possible construir ponts entre les dues dretes existents a Catalunya. Però amb un escapat, qualsevol acostament els resultaria indigest. Feijóo faria bé de fiar-se de Fernández.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
