Res és el que sembla

La política està emprenyada, i la gent, no

1
Es llegeix en minuts
La política està emprenyada, i la gent, no

ZIPI ARAGON

La polarització no és nova en la política espanyola. Alfonso Guerra (PSOE) i Pedro Arriola (PP) van propugnar aquesta manera de gestionar el conflicte polític molt abans que els spin doctors traguessin aquesta teoria associada al comportament dels votants a les xarxes socials. És veritat que, a les plataformes, els algoritmes i els usuaris generen bombolles ideològiques que inciten a agrupar-se en comunitats d’afins. Els gurus han convençut els líders que té més rèdit alimentar una d’aquestes bombolles abans que contribuir a definir i administrar l’interès general. Aquest dijous, una majoria inèdita en aquesta legislatura en la qual hi ha el PP, Junts i el PNB, va tombar la taxa Repsol i va aprovar l’impost CaixaBank. Els assessors d’uns i d’altres ho van viure com un gir de guió en la lògica de la polarització, ja que els nacionalistes bascos i catalans han creuat el Mississipi de la ultradreta.

Tanquem un any en què la polarització ha generat una bombolla de bombolles i ha condemnat Espanya a viure sota el govern de dos extrems aparentment infranquejables, el famós mur que va definir l’actual president en la seva investidura. Tret d’en la renovació del Consell General del Poder Judicial, aquest enfrontament aferrissat s’ha vist en cada debat i, el que és més preocupant, en cada votació. I en molts moments ha pres un to aspre i ha intentat ocupar també amb aquesta lògica alguns procediments judicials. La realitat social és molt diferent. Ho han demostrat, per exemple, els alcaldes de la zona zero de la dana valenciana. En la conversa diària d’un ciutadà espanyol en el seu entorn social i laboral, és més probable que en un dia es trobi 6 o 7 persones que voten al PSOE o al PP i 3 que voten, respectivament, Podem, Vox i un partit d’àmbit no estatal. I ni es vociferen ni deixen de fer tractes perquè no se suporten ni tenen res en comú. Això és el que està passant en la política, que els dirigents estan més emprenyats entre ells que no pas els seus votants.