La tribuna
El brou de Nadal
Les neures ideològiques de determinada progressia s’imposen per damunt del sentit comú i neguen els nostres orígens, cosa que no ens fa una societat més oberta i acollidora, sinó més feble i perduda
En aquests temps on molts valors que haurien d’estar per damunt de mirades polítiques, han quedat contaminats per la hiperideologia del políticament correcte
Ja fa dies que la mare ens ha passat la monumental llista d’ingredients per al brou de Nadal, per tal que ho tinguem tot a punt. Malgrat els seus noranta anys, és ella qui prepara el brou cada any, no fos cas que algú de nosaltres, aprenents maldestres, esguerréssim aital subtil operació. Sobra dir que es tracta d’un festival càrnic per a una persona com jo, que no menja carn. Però, si em perdonen la llicència personal, la meva mare és més important que les meves conviccions, i un dia a l’any em permeto gaudir de l’exquisidesa d’un brou espès que alimenta només olorar-lo i que està fet amb la saviesa immemorial de la tradició familiar.
El brou de Nadal. Personalment és la meva magdalena proustiana, el disc dur que guarda la memòria familiar, i quan la mare comença a remenar per la cuina, i durant hores amoroseix amb cura l’ebullició, la casa s’omple d’una olor atàvica que conté tots els Nadals que hem passat junts. Aquest brou és l’aroma de la vida compartida, un llenguatge subtil que ens parla sense necessitat de paraules, una simple sopa que és un univers sencer de records i emocions.
Estimo la tradició familiar que ens aplega al voltant de la taula de Nadal, amb el brou regnant per damunt de qualsevol exquisidesa. És la gran festa de la família i ho dic com una apologeta, una entusiasta de la xarxa de protecció que hem teixit fil a fil, any rere any, respectant-nos i estimant-nos. És cert que la família també pot ser un parany o una presó, i la literatura està plena de l’infern que molts han patit quan han caigut en caus de foscor, però si la família funciona, no imagino una estructura humana més segura i protectora. I si aquesta família amable s’aplega al voltant d’una tradició ancestral, que conté segles de vivències, tots els presents ens sentim menys espantats i menys sols.
La mare, el brou, la tradició, la família..., gairebé compleixo tots els ítems de la incorrecció política, en aquests temps on molts valors que haurien d’estar per damunt de mirades polítiques, han quedat contaminats per la hiperideologia que el políticament correcte ha imposat. Però, empesa per la meva tendència a emprenyar els zeladors de la fe woke, també goso dir que estimo el caràcter religiós del Nadal. És a dir, el seu valor cristià. I no, no sóc creient, per bé que els déus de l’amor no em molesten. O, més encara, crec profundament en aquells creients als quals la creença en Déu els ha fet millors persones. Però no tinc la sort de poder creure en una transcendència superior, atrapada en el racionalisme militant que m’ha forjat intel·lectualment, i parlo de sort, perquè és evident que els no creients estem més perduts davant la mort. Tanmateix, més enllà de les creences personals, vinc i em sento partícip d’una tradició religiosa mil·lenària que ha forjat la identitat del nostre poble, i que ens ha tramès valors d’humanitat. El pessebre, amb aquest nen Jesús que simbolitza l’amor i l’empatia; els estels, que marquen un camí lluminós; les Nadales, que ens relliguen més enllà del temps. No sóc creient, però sóc culturalment catòlica, i no sols no rebutjo aquesta herència, sinó que la reivindico, convençuda que m’ha dotat de valors profunds.
Vivim temps estranys on tot el que ens dona solidesa com a societat es posa en qüestió, immersos en una ideologia liquosa que vol despendre’ns de segles de cultura col·lectiva. La delirant idea dels "llums inclusius" del Raval; la por de muntar un Betlem a la plaça de Sant Jaume, no fos cas que molestéssim algun nouvingut; l’exigència que substituïm el "bon Nadal" per un "bones festes", per tal de no ferir sensibilitats religioses... Al final, fins i tot el caganer serà un anatema. Quanta, quanta imbecil·litat en nom de la correcció política. Negar els nostres orígens no ens fa una societat més oberta i acollidora, sinó més feble i més perduda. En aquest sentit, és esgarrifós veure com les neures ideològiques de determinada progressia s’imposen per damunt del sentit comú.
Acabo amb el bocí del poema Sopa de Farigola de Josep Carner, en honor al brou de la mare: "Vora l’olla salta el foc./ La mare crida i trascola/ i vigila de reüll/ la sopa de farigola/ que està si bull si no bull./ Si, de lluny, el fum albires,/ plega, pare, ton fadic;/ja s’entaulen les cadires/i les sopes fan bonic". Bon Nadal a tothom.
