Guia telefònica: l’error

Gairebé tota la dreta està en l’antisanchisme i tota l’esquerra creu que ens salva d’un govern PP-Vox. Potser a Espanya li sobren creients de tot tipus i li falten dosis d’esperit crític. El soliloqui de Sánchez va ser d’un triomfalisme reiteratiu que cansava i traslluïa que, sota la seva cuirassa, està molt ferit per les desqualificacions.

En economia i ocupació Espanya no va malament. Fixem-nos en el PIB del tercer trimestre (0,8%), que indica un creixement interanual del 3,3%. Però després la llarga llista d’èxits va ser absurda. Fer balanç és seleccionar i posar en context, no un recital autosatisfet. Sí, en dèficit anem millor que França, però presumir que som el país amb més quilòmetres d’AVE fa l’efecte del pitjor triomfalisme del pitjor Zapatero. I més quan els voltants de les àrees metropolitanes –on es mou el ciutadà– no milloren.

Presumir de conquestes socials –pensions, salari mínim–, sí, però topa amb el problema tan punyent de la vivenda: els lloguers s’han enfilat molt per sobre dels salaris. I governa des del 2018: alguna responsabilitat hi deu tenir. S’equivoca estrepitosament en les polítiques per solucionar el problema. El control de lloguers –potser inevitable– és només una aspirina que fins i tot pot agreujar el problema de fons: cada any es construeixen moltes menys vivendes de les que necessiten les noves unitats familiars, moltes d’emigrants.

A més, la gran majoria de l’ocupació que es crea és d’emigrants, de manera que la renda per càpita, que s’aproxima més al benestar, creix menys que el PIB macroeconòmic. ¡No cal dir res!

Notícies relacionades

Molt bé i bastant malament

Tragèdia grega

Després del soliloqui, però va ser més hàbil en les respostes a la premsa. Va fugir, però correctament –el temps posarà les coses a lloc i la gran majoria dels jutges compleixen el seu deure–, dels greus casos judicials que l’envolten. I respecte a Catalunya –el problema més greu d’Espanya, economia a part, des de la sentència de l’Estatut del 2010– va semblar convincent. El PP es va mobilitzar contra l’amnistia. Va al·legar que era inconstitucional i trencaria Espanya. Però les Corts la van aprovar, Illa és a la Generalitat i l’amnistia està assumida. La prova: avui el PP no té cap inconvenient –fins i tot en fa ostentació– a pactar amb Puigdemont per derrotar lleis del Govern.

És normal que el PP critiqui Sánchez i la seva dependència de Podem. I que el PSOE retregui a Feijoó els pactes amb Vox. Però quan Govern i PP no poden acordar res, la democràcia va malament, ja que la Constitució obliga sovint a amplis consensos, impossibles si els dos grans partits són tots els dies enfrontats. I en això Sánchez té el seu gol de culpa.