L’esplèndida soledat de Sánchez

Com li passa a Gary Cooper a Sol davant el perill, quedar desproveït d’amics de pes implica riscos, però comporta algun benefici. Al xèrif de Hadleyville ningú està disposat a donar-li un cop de mà. Una cosa semblant li passarà a un Sánchez obligat a aferrar-se a les seves bones relacions personals amb el president del Consell, el socialista António Costa, i la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, per sobreviure. Les amargors de tal aïllament seran inevitables, tenint en compte que el cap del Partit Popular, Manfred Weber, no té simpatia per Pedro Sánchez. Entre els possibles avantatges d’aquesta esplèndida soledat se m’acut esmentar el recurs a l’èpica quixotesca, que a Espanya sol donar algun dividend. Sánchez podrà capitalitzar la imatge del líder que aguanta el tipus, sol davant el perill, com en el film, en què els veïns de Hadleyville acaben celebrant la gosadia que mostra el seu antic xèrif. Els excessos del Partit Popular i de Vox poden facilitar a Sánchez la tasca, com passa amb la maldat dels malfactors que van contra Gary Cooper a la pel·lícula. Davant una dreta adusta, es podrà erigir en defensor de la democràcia i de l’Estat del benestar, en resposta a les polítiques autoritàries, proteccionistes, ultraliberals i filorruses de Trump i Elon Musk. D’aquí que el PSOE aconsegueixi evitar que Espanya s’alineï amb els temps conservadors que recorren Europa, en les pròximes eleccions, hi va una tirada. En cas que passés, seria un miracle polític.

Notícies relacionades

Culturalment cristians

Curiós fenomen

Parlant de miracles, l’altre avantatge de Sánchez està en la marxa de l’economia espanyola. Un altra de les rareses del 2025. El fet que Alemanya estigui al límit de la recessió mentre Espanya tornarà a acostar-se al 3% de creixement constitueix una cosa inèdita. El PP i Vox faran tot el possible perquè el Govern no capitalitzi aquest èxit. Comptaran per aconseguir-ho amb l’ajuda inestimable de Carles Puigdemont, obsessionat a fer descavalcar els socialistes del poder –a Madrid i a Barcelona– i a fer valer els seus set escons davant la patronal catalana. Entre aquesta aliança una mica obscena entre l’independentisme català i el centralisme madrileny, i un preu de l’habitatge que enfosqueix qualsevol millora de les condicions de vida, no li serà fàcil a Sánchez treure rèdit als resultats macroeconòmics. En canvi, és possible que se li acostin alguns líders als passadissos del Consell Europeu, per preguntar-li sobre les raons de l’insòlit acompliment econòmic d’Espanya. Pot ser que arrufin les celles quan ell els comenti que aquests bons resultats tenen a veure, entre altres factors, amb una política migratòria que mira més a l’ocupació que a les fronteres.

Qui sap. Potser, al tornar al seu país truquen al ministre del ram i li ordenen que obri l’aixeta de la immigració, sense canviar per descomptat la narrativa populista que els ha permès arribar al poder.