La tribuna
L’esplèndida soledat de Sánchez
Com li passa a Gary Cooper a ‘Sol davant el perill’, quedar desproveït d’amics de pes com li passarà al president a la Unió Europea implica riscos, però comporta algun benefici
Davant una dreta adusta, es podrà erigir en defensor de la democràcia i de l’Estat del benestar enfront de les polítiques autoritàries i proteccionistes de Trump
Fa temps que el Govern de Pedro Sánchez és una excepció a la Unió Europea. Ho serà encara més després de les eleccions alemanyes, que descavalcaran, amb tota probabilitat, el socialdemòcrata Olaf Scholz de la cancelleria. A partir del febrer, Sánchez només tindrà com a socis segurs, al Consell Europeu, els líders de tres països governats pel centreesquerra: Eslovènia, Eslovàquia i Malta, que sumen els mateixos habitants que Catalunya. Si l’any vinent hi hagués eleccions imprevistes, per la caiguda d’algun Govern (¿França?), no sembla que això li hagi de portar més aliats. Més aviat el contrari. Estem, doncs, davant una raresa històrica que no van conèixer ni Felipe González ni José Luis Rodríguez Zapatero. A diferència de llavors, la soledat política serà el signe de Sánchez el 2025, tot i que aconsegueixi aliances amb algun Govern de coalició com el que presideix la socialdemòcrata danesa Mette Frederiksen, i per molt que faci valer els diputats que el PSOE aporta al Parlament Europeu. Sobretot tenint en compte el tomb conservador planetari que suposarà l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca. Això té sens dubte molts inconvenients, però quedar com el representant més genuí d’una de les dues grans tradicions polítiques que van crear el projecte europeu també pot suposar algun avantatge.
Com li passa a Gary Cooper a Sol davant el perill, quedar desproveït d’amics de pes implica riscos, però comporta algun benefici. Al xèrif de Hadleyville ningú està disposat a donar-li un cop de mà. Una cosa semblant li passarà a un Sánchez obligat a aferrar-se a les seves bones relacions personals amb el president del Consell, el socialista António Costa, i la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, per sobreviure. Les amargors de tal aïllament seran inevitables, tenint en compte que el cap del Partit Popular, Manfred Weber, no té simpatia per Pedro Sánchez. Entre els possibles avantatges d’aquesta esplèndida soledat se m’acut esmentar el recurs a l’èpica quixotesca, que a Espanya sol donar algun dividend. Sánchez podrà capitalitzar la imatge del líder que aguanta el tipus, sol davant el perill, com en el film, en què els veïns de Hadleyville acaben celebrant la gosadia que mostra el seu antic xèrif. Els excessos del Partit Popular i de Vox poden facilitar a Sánchez la tasca, com passa amb la maldat dels malfactors que van contra Gary Cooper a la pel·lícula. Davant una dreta adusta, es podrà erigir en defensor de la democràcia i de l’Estat del benestar, en resposta a les polítiques autoritàries, proteccionistes, ultraliberals i filorruses de Trump i Elon Musk. D’aquí que el PSOE aconsegueixi evitar que Espanya s’alineï amb els temps conservadors que recorren Europa, en les pròximes eleccions, hi va una tirada. En cas que passés, seria un miracle polític.
Notícies relacionadesParlant de miracles, l’altre avantatge de Sánchez està en la marxa de l’economia espanyola. Un altra de les rareses del 2025. El fet que Alemanya estigui al límit de la recessió mentre Espanya tornarà a acostar-se al 3% de creixement constitueix una cosa inèdita. El PP i Vox faran tot el possible perquè el Govern no capitalitzi aquest èxit. Comptaran per aconseguir-ho amb l’ajuda inestimable de Carles Puigdemont, obsessionat a fer descavalcar els socialistes del poder –a Madrid i a Barcelona– i a fer valer els seus set escons davant la patronal catalana. Entre aquesta aliança una mica obscena entre l’independentisme català i el centralisme madrileny, i un preu de l’habitatge que enfosqueix qualsevol millora de les condicions de vida, no li serà fàcil a Sánchez treure rèdit als resultats macroeconòmics. En canvi, és possible que se li acostin alguns líders als passadissos del Consell Europeu, per preguntar-li sobre les raons de l’insòlit acompliment econòmic d’Espanya. Pot ser que arrufin les celles quan ell els comenti que aquests bons resultats tenen a veure, entre altres factors, amb una política migratòria que mira més a l’ocupació que a les fronteres.
Qui sap. Potser, al tornar al seu país truquen al ministre del ram i li ordenen que obri l’aixeta de la immigració, sense canviar per descomptat la narrativa populista que els ha permès arribar al poder.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.