L’extinció de Montserrat

Montserrat va sobreviure a aquesta bogeria criminal. No gràcies a la providència sinó a la decidida intervenció del Govern del president Lluís Companys, que va destinar a Montserrat un comando dels Mossos, un gest audaç en aquella Catalunya sumida en el caos que segueix sense el reconeixement que mereix. Encara avui, l’Església catalana ignora aquest fet. Potser un dia, aviat, un 15 d’octubre, Montserrat celebrarà una missa en honor del president Companys, cosa que sens dubte seria un tribut a la memòria d’un màrtir maltractat pels seus coetanis i per la història.

Notícies relacionades

Culturalment cristians

Curiós fenomen

El que no van aconseguir els bàrbars enverinats per la litúrgia anticlerical que va pregonar gent com Lerroux podria ser que ho aconseguís una desmesurada passió, aquest corrent que escora l’Església cap a un integrisme que ja és una amenaça en potència. El problema no és la falta de vocacions. La qual cosa és més que evident. Només cal constatar com ha minvat la comunitat de monjos durant l’últim segle. El problema que s’observa per al futur d’una comunitat com Montserrat és la proliferació de seguidors d’una fe amb la qual estarien molt còmodes gent com el bisbe franquista Irurita, el mateix que va voler negar al president Macià acompanyament espiritual al seu llit de mort.

El que ha representat tots aquests anys Montserrat –i sobretot el que representa avui per a Catalunya– no casa gaire o gens amb una interpretació dels Evangelis poc o gens conforme amb la vida de Crist. Ara com ara, la comunitat continua fidel a la tradició montserratina comandada amb tenacitat per l’abat Manel Gasch. Compta, entre molts d’altres, amb monjos com Pau Valls, l’apòstol dels gentils. O amb mossèn Bernat Juliol, comissari del Mil·lenari de la Muntanya Sagrada. Mentre hi siguin, hi haurà pau, amor, fe i catalanitat. Quan hi faltin, com a genuïns representants de la comunitat, ja veurem qui cantarà la missa. Que Déu els doni llarga vida i atragui vocacions com les seves.