Nadal
El record que serà llegat
El Nadal és la presència inquietant de la foscor. I la conjura per vèncer-la o, si més no, per foragitar-la
El Nadal té una virtut que, tot i els esforços per enfosquir-la, encara refulgeix. Més enllà de les lluminàries als carrers, de les compres compulsives, dels excessos de tota mena, de les bones i mel·líflues intencions, és just el moment de l’any en què ens dediquem a fonamentar aquest mínim esclat que vivim enmig de la foscor. "La nit és dia", diu Guerau de Liost. La nit no és només la malvestat i l’odi, el menyspreu i la guerra. També és la percepció de la fragilitat, el fet de ser conscients que no som sinó la xiuladissa d’un pardal enmig del brogit silent del cosmos.
La immensitat ens estaborneix, si hi pensem, i, en el fons, sabem que no som sinó això: un gra de sorra. Menys encara, un àtom d’escuma que s’esvaeix enmig de l’oceà. Potser és per això, per aquesta consciència del no-res, que ens aferrem als detalls minúsculs que ens proporcionen la il·lusió d’una existència.
Per Nadal hi tornem. "Oh, Nadal, fet d’infanteses,/ les passades, les vinents". Ho diu Carner pels volts de Nadal. Les passades. La molsa que anàvem a buscar a Sant Daniel amb el pare. La cerimoniosa construcció del pessebre al rebedor de casa, amb un riu que era de paper de plata i una antiga església en ruïna, feta de suro. Les estovalles de la mare, brodades amb motius hivernals –un avet, un esquiador, també garlandes–. La meva germana encara ho conserva, tot això. Hi veig la devoció del pare, quan adorava un nen Jesús barroc a la capella de la Catedral. Hi veig la devoció de la mare, que cuinava amb una extrema delicadesa en una cuina mínima. M’hi reflecteixo i també percebo l’alenada dels meus germans en tornar de la missa del Gall, disposats a commemorar la nit que esdevenia dia.
Notícies relacionadesTotes aquestes coses, les infanteses passades, es barregen ara amb les noves infanteses, les vinents. Les que ja són aquí, disposades a refer les filiacions, amb il·lusions encara menudes, amb cançons que les criatures tot just aprenen sense saber-ne la lletra, només amb el ritme que els empeny cap al futur des de la tendresa d’un passat que encara no coneixen. I les que recuperem cada any, entestats en la repetició del ritual que ens "agleva en la nit dura". Això també ho deia un poeta, J. V. Foix.
El Nadal és la presència inquietant de la foscor. I la conjura per vèncer-la o, si més no, per foragitar-la amb uns instants que ens entestem a convertir en perennes. Evoquem els que no hi són i també ens plantem davant la nostra pròpia absència. No és gens estrany que la monodia solemne i terrible del Cant de la Sibil·la ens informi, just en la nit esplendorosa, de la fi dels nostres dies. Tornem al poeta, però. Carner observa uns núvols que "passen baixos" i una "boira suau" que puja "de sota els arbres". És el moment en què "es mesclen els alens del cel i de la terra". El Nadal és el "gust d’infantesa", quan tornem a oferir mel i mató al noi de la Mare. I panses i figues, i nous i olives. I una llàgrima que es dissol en la plata d’aquell riu, el lligam amb el que vam ser, el record que serà llegat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.