Editorial
Síria, entre l’esperança i la por
Després de la caiguda d’Al-Assad, el país pot trobar, si el deixen, una via entre la dictadura secular o el règim islamista
Des que el règim de Bashar al-Assad va col·lapsar, el 8 de desembre, el país es debat entre l’esperança d’un demà millor i la por de passar d’una dictadura secular a una altra de matriu religiosa. Després d’un fet de tanta transcendència com és la caiguda de la dinastia que va governar Síria durant més de mig segle, resulta arriscat predir el futur del país. És l’hora d’escoltar els nous governants i, sobretot, d’observar els seus primers actes. Per ara, i malgrat l’origen sectari dels nous líders, procedents molts d’ells de les files d’Al-Qaeda, han multiplicat declaracions i gestos apaivagadors. Han parlat de respecte a les minories i han intentat tranquil·litzar la comunitat internacional sobre les seves intencions. Són paraules que convé acollir amb la màxima prudència, i que caldrà contrastar amb els fets. També n’hi ha hagut de signe positiu. En particular per als centenars de milers de cristians sirians que han pogut celebrar el Nadal als seus temples. Amb molt pocs incidents, entre ells la crema d’un arbre de Nadal a prop de la ciutat de Hama, de majoria sunnita, l’islam que professen els nous governants.
És lògic que el món estigui pendent del que passa amb els cristians, els musulmans alauites d’on va sortir el gruix del suport social als Assad, o els kurds, amenaçats pel país que més es va involucrar en l’enderrocament del dictador, la Turquia d’Erdogan. És el que toca, sense perdre de vista que la protecció que el règim de Bashar al-Assad oferia a algunes d’aquestes minories va comptar sempre amb el límit implacable del poder. Els que el van depassar formen part del mig milió de morts i dels 100.000 desapareguts que dona la guerra. Per veure cap a on va el país també serà important esbrinar què passa amb la condició de les dones sirianes, atemorides pel retrocés en drets que ha suposat, en altres països, l’arribada dels islamistes al poder. Amb els Assad, les dones van conèixer certa llibertat i van tenir accés a l’educació, tot i que aquelles que es van alçar contra el règim també van acabar a les seves masmorres.
És aviat per parlar de llibertat, i encara més d’eleccions. El trauma de la guerra, amb milions de desplaçats i un país devastat, és de tanta magnitud que primer de tot és la reconstrucció. La societat civil siriana ha sigut sempre més articulada que la majoria dels seus veïns. Si reneix de les cendres de la repressió i la guerra, i compta amb l’aportació dels sirians que van fugir, tindrà sens dubte un paper important. Pot contribuir a esquivar el dilema que ha impedit l’eclosió de la democràcia en molts països àrabs. Aquella disjuntiva que obliga a escollir entre dictadures seculars o règims islamistes. Això dependrà en primer lloc dels rebels que han pres el poder, però també dels que van contribuir a introduir el sectarisme en un país en què no n’hi havia. L’Iran, Rússia, l’Aràbia Saudita i Turquia. Sobretot Turquia. També dependrà de la nova Administració nord-americana i d’Europa, que sempre va veure els Assad com un factor d’estabilitat. I de l’Israel de Netanyahu, que pot tenir la temptació d’aprofitar la circumstància per consolidar una política d’ocupació que desestabilitzi la regió.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
