Amb els peus a terra

El PSC és constitucionalista, però Illa parteix de la realitat que l’independentisme va perdre la seva majoria, però que tampoc va guanyar el constitucionalisme. Una hipotètica majoria constitucionalista exigiria els escons de Vox (11), que evidentment no ho és. Segons les repetides enquestes del mateix CEO de la Generalitat, des de fa anys la majoria no és partidària de la independència (54% contra 40% a l’últim baròmetre). Però si un país molt dividit i fraccionat vol recuperar la normalitat i progressar no pot anar contra el 40%. El Govern no només no ha de governar contra el 40% sinó que ha de respectar –paraula que Illa repeteix– tots els sentiments.

Bastir ponts més enllà dels dogmes

Per això en el balanç dels gairebé cinc mesos va tornar a repetir la famosa frase de Tarradellas: "Catalunya és un país prou gran perquè càpiga tothom i massa petit perquè sobre ningú". És una obvietat preterida. Per a molts independentistes, "l’unionisme" existia, però era una cosa que "sobrava". I per a molts constitucionalistes, els nacionalistes i independentistes eren enemics de la democràcia perquè estaven contra la Constitució que la va restablir. Oblidant uns i altres que el primer partit nacionalista durant anys –CiU– va ser un dels pares de la Constitució. Sí, Miquel Roca va existir.

Anem més enllà. El PSC és socialista, o socialdemòcrata, però el programa socioeconòmic fixat per Illa, la prosperitat compartida, és ampli i pot atraure molta gent de centre. Busca ponts més enllà dels dogmes amb els electors de bona part d’ERC i Junts. I amb els centristes que busquen empara.

Atenent el que diuen els ciutadans –la vivenda és el gran problema, segons el CEO– el primer objectiu del Govern és la construcció de 40.000 vivendes públiques. No serà fàcil perquè exigeix molta inversió i qualsevol retard pressupostari ho complica. I exigirà superar els estúpids prejudicis de gran part de l’esquerra (PSC inclòs). Però un objectiu seriós ha de saber adaptar-se. En cas contrari, no s’aconsegueix. I altres metes com les energies renovables o més policia per garantir la llibertat a l’espai públic, indiquen que el Govern palpa el jardí en el qual vivim.

A més, quan Illa diu que vol governar pactant no només expressa una convicció, sinó també una necessitat. Ha tornat a exigir que el poder judicial respecti el legislatiu i no continuï impedint que l’amnistia, votada per les Corts, sigui realitat. Catalunya no serà un país normal si Carles Puigdemont, expresident i líder del segon grup parlamentari, no pot ser al Parlament. I que per venir a Barcelona s’hagi de burlar dels Mossos.

A més, Illa només té 42 escons i per ser investit va necessitar els 68 que li van aportar els 20 d’ERC i els 6 dels Comuns. Per governar i aprovar els pressupostos necessitarà revalidar aquesta majoria, cosa que implica pactar moltes mesures que de vegades seran com a mínim "complicades". Governar sense majoria exigeix transaccionar i guanyar-se dia a dia l’estabilitat.

Notícies relacionades

Estopa, caps de redacció d’EL PERIÓDICO

La societat del simulacre

¿Serà feble per haver de pactar amb ERC que, com s’ha vist, fins i tot dubta d’ella mateixa? En part sí, però Illa té la petita ajuda que –tret de noves eleccions que avui no interessen ningú– amb aquest Parlament no hi ha cap altre Govern possible.

Illa és el president preferit segons l’últim baròmetre del CEO i el Govern, amb el 4,7%, voreja l’aprovat que li donen no només els votants del PSC sinó també els d’ERC i els Comuns. Els de Junts el qualifiquen amb un 4,5, un suspens alt. Una mica menys que el 4,8 dels conservadors del PP. No és òptim, però és el que hi ha. I no està malament si es té en compte l’escepticisme que regna a tots els països europeus. Illa no ho té fàcil. El seu avantatge –provat– és que fa política no només amb el cor –que també–, sinó amb els peus a terra. Palpant el carrer, que no sempre està al carrer.