Dones que empenyen lleis

La consciència que el masclisme mata l’havia disparat l’assassinat d’Ana Orantes uns anys enrere, el 1997, una mort anunciada per televisió quan ella mateixa va donar la cara i va denunciar els abusos que patia llavors i que van acabar amb la seva vida. Per primera vegada milions de persones van posar cara al terror abans que es materialitzés el crim, un rostre a la valentia d’una dona que afrontava la injustícia que vivia. La violència masclista es colava en tota la seva cruesa a les sales d’estar de tot Espanya a través de la pantalla del televisor.

Sempre he associat el nom d’Ana Orantes a aquesta llei contra la violència de gènere que amb prou feines donaria a llum un 28 de desembre com ahir, un punt d’inflexió com el que suposa, en aquestes últimes setmanes del 2024, el pas històric que ha fet Gisèle Pelicot contra la vergonya de les dones abusades.

Notícies relacionades

Estopa, caps de redacció d’EL PERIÓDICO

La societat del simulacre

Hi ha un paràgraf molt significatiu en l’exposició de motius de la Llei: "En la realitat espanyola, les agressions sobre les dones tenen una especial incidència, existint avui [2004] una consciència més gran que en èpoques anteriors sobre aquesta, gràcies, en bona mesura, a l’esforç realitzat per les organitzacions de dones en la seva lluita contra totes les formes de violència de gènere."

Orantes, Pelicot, organitzacions de dones. Vint anys després, continuen sent les dones que confronten els greuges masclistes aquelles que tenen el poder per accionar la palanca que ha de moure el nostre món. I 20 anys després, toca revisar la llei, d’acord amb les noves formes d’odi que alimenten els atacs a les dones.