Família, màgia i llagostins

En aquell temps m’apassionava Nadal amb tots els seus guarniments: el serrellet, l’arbre, el naixement, el calendari d’advent, els massapans, les nadales (molt fan). Fins a tal punt l’estimava que dues de les meves novel·les infantils giren entorn de Nadal, època excepcional de la infància. Quan vaig tenir filles, també va ser la meva època preferida i cuidava cada detall. Però, sent, d’un temps ençà desembre es va convertir en una data falsa, forçada i, sobretot, molt estressant. No sabria determinar l’any exacte. ¿Seria quan els torrons i polvorons van aparèixer a l’octubre? ¿O quan va començar a ser impossible trobar taula per sopar o menjar fins i tot trucant amb setmanes d’antelació? ¿Seria quan el centre es va tornar impracticable per l’allau de gent? ¿O quan els nostres mòbils van començar a saturar-se de whatsapps amb vídeos de felicitació? ¿O quan es va instaurar el Black Friday? ¿O quan es va disparar la bogeria dels llums als carrers? A poc a poc, el que em semblava sincer, espontani, senzill es va anar desposseint de tota naturalitat, de tota alegria i Nadal va deixar de ser per a mi el temps dels llagostins, aquest que anava més a poc a poc.

En el dia d’avui podria dir-se que no m’agrada Nadal precisament perquè m’agrada molt (el mateix em passa amb el matrimoni, no me n’he casat mai perquè respecto massa la institució). No puc amb la mercantilització dels sentiments, no suporto l’ampliació a cercles socials cada vegada més amplis del que per a mi abans eren els dies més íntims de l’any, dies de recolliment, que veia més els meus pares, germans, avis i oncles, però en un context i una actitud diferents de les de sempre. Ara he de celebrar les festes amb tothom sigui a la feina o al gimnàs, en setmanes estretíssimes sempre amb la llengua fora.

Notícies relacionades

Estopa, caps de redacció d’EL PERIÓDICO

La societat del simulacre

Però sobretot no suporto els regals. Pensar-los, encaixar la seva recerca i comprar-los en dies saturats d’obligacions, és una font d’angoixa. És com si la nova entesa del Nadal m’hagués desposseït de la meva visió personal, per obligar-me a combregar amb un credo que m’exaspera: consumisme irracional, voracitat material i dispendi espiritual. El que era excepcional: fer i rebre regals, menjar viandes riques, la càlida abundància tenia sentit en un desert d’escassetat i contenció, en un món frugal, infinitament més simple, en què menjar gall dindi, canviar de sabates, d’abric només es produïa després de molta cavil·lació. I ho dic jo que vaig néixer en una família de classe mitjana alta. No vull ni explicar el que era per a la meva mare i les seves germanes, filles d’obrer.

Per a mi avui Nadal és una rutina automatitzada, imposada des de l’exterior, no nascuda d’un desig intern. Utilitzem els avenços de l’economia i de la tecnologia per comprar més. És una compulsió, una coartada, la gran festa del màrqueting, el paroxisme de tot el que m’espanta de la societat actual: malbaratament esbojarrat en lloc de quietud i somieig. Com m’agradava prendre’m el meu temps posant el naixement... Com de creatiu i contemplatiu em resultava parar en els dies més freds i foscos de l’any. Trobo a faltar escriure la carta als Reis, fer aquest exercici d’introspecció per formular els meus desitjos i imaginar-me d’una altra manera. Les joguines no eren sinó això: una possibilitat de representar altres papers mitjançant el joc. Les celebracions nadalenques amb els seus teatres eren pur joc creador. Com no vull perdre aquest esperit, he decidit reduir el meu Nadal a la mínima expressió: família, màgia i llagostins.