Nous clàssics
Final d’un any, un galló d’un altre segle
A la nit d’un Cap d’Any sense datar, però sospito que també dels anys 90, Paco Umbral exaltava la satisfacció d’allò concret
jgarcia36736102 barcelona barcelon s 31 12 2016 sociedad celebraci n d181229172631 /
La nit de Cap d’Any més peculiar de la meva vida va estar a punt de no passar o de transcórrer en una freda porta d’embarcament. El 30 de desembre d’algun any a principis dels 90, una nevada colossal ens va deixar penjats a centenars de passatgers a l’aeroport de Frankfurt. Només s’atrevien a enlairar-se sobre les pistes gelades els avions d’Aeroflot, els vells Tupolev, durs com ocellots prehistòrics en la glaciació, mentre Lufthansa, KLM i la resta de les companyies intentaven apaivagar el caos repartint els viatgers en habitacions–cau en les mateixes dependències de l’aeròdrom. Sopar de minibar (cacauets salats) i la vaga promesa de volar l’endemà, l’últim de l’any.
Va anar d’un pèl que aterrés a Moscou, amb el fanalet vermell. La ciutat estava també resplendent en la seva blancor, esplèndida, per travessar-la a tot córrer en un trineu amb cascavells, com en algun conte de Txékhov. No recordo bé com es va improvisar una festa al meu domicili, al número 193 de l’avinguda Lenin, un "sopar de pa i porta": porta amanida de patates, porta vodka, porta arengades, porta kolbasá (l’embotit de regust soviètic). Un sopar pobre que va congregar una colla variada, a més d’una servidora: una parella russa; una libanesa, cristiana maronita, i el seu xicot sirià; el grupet dels cubans, glaçats als seus abrics de drap; un colombià de Medellín i la seva noia, de Khàrkiv; i dos veïns moçambiquesos que ballaven com ningú les cançons de Cesária Évora.
No hi va haver campanades ni raïm de la sort ni espanta-sogres. No va fer falta expressar bons desitjos. Érem rabiosament joves, pur foc, el pistó blau de la flama. Malgrat les dificultats, bufaven llavors vents de canvi per bé en aquelles latituds.
Han passat tres dècades o així. ¿Què haurà sigut de cada un? Arriba a la seva fi el 2024, un grill d’un altre segle que ens agafa més vells, més cansats, més escèptics. Un any convuls.
Gaza, Líban, Síria, Sudan. Drons, bitcoins i vaixells fantasma que transporten el cru sancionat del Kremlin. El pal d’Europa a mercè del vendaval. ¿Portarà l’any per estrenar la pau a Ucraïna? A l’espera estem del 20 de gener, de com es col·loqui Trump en l’esfera internacional, i de la resposta de Xi Jinping i Putin. Pel que fa a casa, deixarem per a una altra ocasió el tiquet del menjar del president valencià en El Ventorro, la quadratura dels pressupostos generals, l’agenda judicial.
A la nit d’un Cap d’Any sense datar, però sospito que també dels anys 90, Paco Umbral exaltava la satisfacció del concret i el confort que li brindava el seu dietari, el seu diari íntim. A la pàgina en blanc d’un dimecres, que així va caure l’últim dia, li va cabre l’eternitat. I així va escriure amb el tecleig audaç de la seva Olivetti: "Renuncio al meu moment wagnerià de sublimitats i me’n vaig a sopar amb uns amics". Per explicar-ho un altre dia. Senzillament això. No és poca cosa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
