De l’AMB a l’àrea metropolitana

Si la metròpolis barcelonina constitueix avui aquesta potent realitat és, en bona mesura, gràcies al treball que fa des de l’any 2011 l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), com a organisme de govern supramunicipal, que ha anat sumant competències, gràcies, en bona mesura, a la seva eficàcia en matèries tan fonamentals com el cicle de l’aigua, la mobilitat, la planificació urbanística i la vivenda. Aquest treball no ha sigut fàcil, ja que es va partir d’una cruel decisió com va ser la dissolució de l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona, que alguns van voler portar massa lluny amb el model d’absorció de municipis que es va acabar imposant a Madrid, i que d’altres van voler destruir per raons purament sectàries. Però finalment va néixer l’AMB i es va consolidar d’acord amb la seva eficàcia, amb la seva capacitat d’encarar problemes complexos i a llarg termini gràcies a un ampli consens polític que ha forjat el seu vicepresident executiu des de fa anys, Antonio Balmon, i que ha aconseguit mantenir la institució al marge del pim-pam-pum partidista i de diversos brots de populisme. Té encara alguns reptes pendents que acumulen massa retard, com la modificació del pla director urbanístic, el PDU.

Sobre aquesta base, el debat que avui obrim des del diari pretén definir quins han de ser els objectius de la metròpolis, i no només de l’AMB, en els pròxims anys. Alguns ja estan sobre la taula: la necessitat de millorar la mobilitat per afrontar simultàniament el repte mediambiental i el de la vivenda, la reindustrialització partint de la tecnologia connectada a l’autonomia estratègica europea, la gestió integral del cicle de l’aigua i la connectivitat de l’aeroport. Altres objectius cal començar a pensar-los: la cura de les persones grans, la gestió de la diversitat i la seguretat. La metròpolis al voltant de Barcelona ja no es pot analitzar només com un centre i múltiples perifèries, sinó com una suma de nodes que ofereixen una massa crítica per assegurar el desenvolupament econòmic, per gestionar-lo de manera equitativa i per començar a ser líders a Europa i d’Europa. Si el model de governança comença a copiar-se, també ha arribat el moment de proposar com necessita aquesta metròpolis que sigui Europa perquè pugui consolidar aquest model de vida. Hi ha massa crítica per proposar-se un futur ambiciós partint d’un model de governança que ha sabut mancomunar des del respecte a la diferència i a la idiosincràsia de cada un dels nodes.