Reis i moda
La societat del simulacre
Ara que s’escriuen les cartes als Reis, recordo com aprofitava aquest moment per demanar tot allò que durant l’any els meus pares no em compraven. Era l’ocasió perfecta perquè fossin esplèndids i, amb una mica de sort, em portessin els Levi’s 501 que costaven deu mil peles o aquelles nàutiques marrons que estaven de moda i que ens igualaven a tots com a tribu. En aquesta edat en què la majoria només volíem mimetitzar-nos, ja tenia prou pena, en el meu cas, per ser un pam i mig més alta que la mitjana. L’adolescència és així d’absurda. L’any de les nàutiques marrons, els Reis me’n van portar unes, efectivament, però de color blau. Em vaig queixar. Una de les millors coses de la meva mare és la insubordinació a la ximpleria. M’ha quedat el gust per la diferència.
La pressió cultural per pertànyer (a un grup, a una tribu, a una posició) és ara encara més forta perquè el món de l’exclusivitat és més inaccessible i, sembla, més desitjable. La cultura del luxe s’ha estès per les xarxes i part de la societat i s’ha cobert amb falsificacions de tota mena. Als 90 no servia una còpia o un cosa semblant; no hi havia res pitjor que et diguessin que vols estirar més el braç que la màniga. Ara és evident que la immensa majoria de nois (i no tan nois) que llueixen cada dia Rolex, Gucci, Prada, Chanel, Off White, Fendi o Balenciaga han comprat una falsificació i sense complexos. Entenc que no es tracta tant de tenir l’original com de fer que sembli que el tens. La societat del simulacre.
Discutint sobre això amb el pare d’un adolescent marcat de dalt a baix, ell es mostrava esperançat amb la tesi gairebé filosòfica que la moda de les falsificacions pot ser una declaració cultural que rebutja les barreres imposades pel luxe. Potser sí, però això no canvia que la cultura del consum ha fet de l’aparença una necessitat gairebé imprescindible. Les arengues de la meva mare contra les modes i sobre el que era raonable o no gastar van fer que em queixés sovint, però li agraeixo haver contribuït a no crear la fantasia d’una identitat que no era real. Pares, no defallim.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
