Mercat
Paciència amb el caos
Hi ha novel·les que van néixer sent dolentes i que amb el pas del temps han arribat a ser bones. De vegades costa arribar a ser bo. Tot i que també a ser dolent. Significa que no sabem res. Molts historiadors asseguren que gràcies a les bombes atòmiques llançades sobre les ciutats de Hiroshima i Nagasaki es va acabar la guerra. Que van valer la pena, al cap i a la fi A mi em sembla que no, però és que a mi continua sense agradar-me molt El gran Gatsby. El cas és que les regles del joc canvien contínuament i avui engreixa el mateix que ahir aprimava. Als polítics i als caps d’Estat també els fa bons o dolents el calendari (com el difunt Adolfo Suárez, l’al·lucinant Joan Carles I o el Felipe González en persona, que constitueixen una barreja heterogènia del que millora o empitjora des de la perspectiva històrica).
O sigui, que cal tenir paciència amb el caos. Ho deia la meva mare quan no ens tocava la loteria de Nadal:
–Deu ser que no ens convé.
Estava sentint una tertúlia radiofònica sobre el problema de la vivenda i un tertulià va opinar el mateix que la meva mare, però amb altres paraules. Va dir que no convenia intervenir políticament aquest mercat. Jo he escrit "mercat" amb minúscules, però em va fer l’efecte que ell pronunciava la paraula amb majúscules. Mercat, com Déu. El Mercat és molt sensible a l’intervencionisme estatal, excepte quan hi ha conflictes. Em ve a la memòria l’època en què els ciutadans vam haver de salvar amb els nostres impostos la banca, que encara no ens ha donat les gràcies. ¿Ho veuen? L’intervencionisme, com algunes novel·les, millora o empitjora segons les èpoques. Millora fins que els fons voltors diuen:
–Deixin-nos-ho a nosaltres.
Un altre tertulià del programa va informar que el problema de la vivenda no era exclusiu d’Espanya, com donant a entendre que es tractava d’una contrarietat atmosfèrica. Però és que les catàstrofes climàtiques, vaig pensar jo, comencen a tenir responsables públics. O no. No en tinc ni idea. Vivim en un estat de confusió en què resulta normal que la macroeconomia vagi com un tret i nosaltres anem com si ens l’haguessin disparat (el tret). Deu ser que ens convé, o que no ens convé. Bon any.
