Un any mortífer i calorós

No ho trobarem a faltar. Recordarem el 2024 perquè ha sigut el més mortífer dels últims temps, a causa de la invasió russa d’Ucraïna i als diversos conflictes de l’Orient Mitjà, en particular el de Gaza, i també al Sudan, del que es parla menys i on la situació humanitària és desesperada. Ha sigut també el més calorós des que hi ha registres i sorprèn que encara alguns no vegin que el clima està canviant i que els humans tenim molt a veure amb aquest canvi. No es pot ser optimista després de la mesquineria mostrada pels rics en la COP29 de Bakú, el novembre passat, i després de l’arribada a la presidència dels Estats Units d’un negacionista com Donald Trump, que possiblement retirarà novament al seu país de la Conferència de París que mira d’evitar (amb poc èxit) que l’escalfament global superi els dos graus centígrads d’aquí a fi de segle. Ja gairebé els hem assolit. A aquest ritme em sembla que els humans no tindrem cap altra sortida que adaptar-nos a un entorn menys amable, però, al cap i a la fi, això, adaptar-nos, és el que hem anat fent des que els primers homínids van baixar dels arbres i van començar a caminar drets. I aquest procés d’adaptació es veurà acompanyat –i esglaiat– per fenòmens atmosfèrics més violents i més freqüents. La recent dana de València és l’exemple més pròxim a nosaltres i, per desgràcia, temo que no serà l’única.

A més de mortífer i calorós, aquest ha sigut un any en què ha votat d’una forma o una altra el 60% de la humanitat, i això que en principi és bo obre pas a un 2025 en què s’aguditzarà la pugna entre règims democràtics i autoritaris per imposar el seu model al món. Els primers dirigits pels Estats Units, la qualitat democràtica dels quals disminueix, segons l’últim informe de Freedom House, tot i que el sistema doni proves d’envejable solidesa, i els segons coneguts com CRINK (la Xina, Rússia, l’Iran i Corea del Nord) estan capitanejats per Pequín, que ha perdut pistonada econòmica però no la voluntat de disputar l’hegemonia als Estats Units. I mentre ells escalfen motors, una majoria de països del Sud eviten definir-se en la pugna que s’acosta, a l’espera de veure el que poden treure d’un costat o un altre: així, l’Aràbia Saudita, el principal comprador d’armes dels EUA, accepta la mediació xinesa per restablir relacions amb l’Iran, enemic jurat dels Estats Units, i dona suport a la posició russa en l’OPEP, tot i que això també signifiqui anar contra els interessos de Washington. O Turquia, membre de l’OTAN que compra a Rússia el seu sistema antimíssils S-400, i combat a Síria a les Forces Kurdes, recolzades pels EUA. Són només dos exemples.

Durant 2024, el Consell de Seguretat ha estat bloquejat per Washington per protegir els excessos d’Israel a Gaza, i per Moscou per protegir els seus propis excessos a Ucraïna, mostrant la necessitat de reformar-lo per fer-ho operatiu. No té sentit que els vencedors de la Segona Guerra Mundial ¡fa vuitanta anys! continuïn monopolitzant-lo a expenses de gegants nuclears com l’Índia, o que no hi hagi cap país africà o llatinoamericà entre els membres permanents. La reforma no és fàcil quan qualsevol dels seus cinc membres permanents pot vetar-la, i la situació empitjora quan països com la Xina i Rússia es consideren estats-civilització que estan per sobre del bé i del mal i poden fer el que vulguin, mentre que els EUA no han necessitat aquesta conceptualització per també fer el que li ha semblat a l’Iraq o l’Afganistan. Com a Animal Farm d’Orwell, tots els porcs són iguals però alguns porcs són més iguals que d’altres. I això no sembla que vagi a canviar.

Notícies relacionades

El llacisme ens perdona

Les obsessions d’Elon Musk

Finalment, el 2024 ha confirmat la ineficàcia de les receptes locals per combatre problemes globals (seguretat alimentària o sanitària, proliferació nuclear, canvi climàtic, creixents desigualtats, regulació de la intel·ligència artificial), sense que tampoc es vegi en l’horitzó la necessària complicitat entre les grans potències per enfrontar-los junts. L’ordre multilateral que ha regit des de 1945 fa les últimes glopades i ens ve a sobre un període de desordre que, amb sort i amb temps, acabarà parint un nou ordre.

Afortunadament, a Espanya tenim els Reis Mags, que ens mostren que la màgia encara és possible. ¡Bon 2025!