Discriminació

Una finestra per a l’Afganistan

Tres anys després de la tornada dels talibans al poder, la crueltat aplicada sobre les dones arriba a nivells inconcebibles

2
Es llegeix en minuts
Mujeres ataviadas con burkas en Takhar, Afganistán.

Mujeres ataviadas con burkas en Takhar, Afganistán. / Naqeeb Ahmed

N’hi ha prou amb aixecar la mirada. És fàcil veure aquests rostres treient el cap per la finestra, persones que segueixen els passos del món a través dels vidres. Durant segles, la política, la religió i la cultura va voler que aquest fos el lloc metafòric de la dona. Viure el carrer sense pertànyer-hi enterament. Recloure la veu i el pensament, circumscriure’ls a la privacitat de la llar.

A l’Afganistan, els talibans han prohibit que els edificis de vivendes de nova construcció tinguin finestres amb vista a cases veïnes en les quals resideixin dones. No està molt clar com s’aplicarà la normativa als immobles ja construïts, sembla que n’hi haurà prou amb tenir un veí home perquè qualsevol dona vegi tapiades les finestres de la seva llar.

Tres anys després de la tornada dels talibans al poder, la crueltat aplicada a les dones arriba a nivells inconcebibles. Se’ls ha vetat l’accés a les aules de secundària i als llocs de treball, el seu rostre no pot ser exposat públicament ni sentir-se la seva veu. Tenen prohibit viatjar sense companyia d’un parent home pròxim, visitar jardins, gimnasos o banys públics. La seva atenció mèdica futura perilla, ja que només poden ser ateses per dones, però elles ja no poden estudiar medicina. Les malalties mentals i els suïcidis de dones no deixen d’incrementar-se. També les violacions i els matrimonis forçats. Ara, ni tan sols tindran dret a un tros de cel.

Nadia Ghulam és una refugiada afganesa que viu en el nostre país des del 2006. Va arribar per sotmetre’s a diverses operacions. El seu cos arrossegava greus problemes de salut des que una bomba va impactar a la seva llar quan era nena. El mateix projectil que gairebé la va matar li va permetre fer-se passar pel seu germà mort i així guanyar un aliment per alimentar la seva família. Durant vuit anys va fingir ser un home, les múltiples cicatrius van facilitar la confusió.

Notícies relacionades

Avui, tants anys després, Ghulam és escriptora i ajuda dones del seu país natal. En un vídeo recent difós per Amnistia Internacional Espanya, afirma: "De vegades, em pregunto per què la comunitat internacional sempre ha donat armes als homes afganesos perquè vagin a lluitar uns contra d’altres, i no ens donen bolígrafs i llibretes a les dones en la diàspora perquè anem al nostre país i puguem fer canvis a través del nostre coneixement. Ara, a Europa, hi ha moltes dones afganeses molt preparades i només falta acompanyar-les adequadament. Perquè nosaltres sabem com canviar el nostre país i portar la pau a l’Afganistan".

Llibretes i bolígrafs contra armes. Pot ser que la proposta resulti ingènua, però no està exempta de lucidesa. Ja sabem on condueixen les armes. Els talibans pretenen reduir les dones a simples cossos al servei dels homes: força de treball a les llars, criadores de fills i objectes de plaer sexual. ¿I fora de les seves fronteres? ¿Com veiem les afganeses? Són víctimes, sí, però també poden ser força de canvi. La seva veu mereix altaveus. Potser és la seva mirada la que permetrà obrir finestres a l’Afganistan.