El llacisme ens perdona

–Li vaig escriure dient-li "A pesar de tot, enhorabona" (sic) –em va revelar l’home, sens dubte satisfet pel seu gest de bona voluntat.

Noti’s el bon cor del meu interlocutor, que va perdonar a en Cercas tots els pecats, totes les faltes i totes les putades. He de confessar que em van aflorar les llàgrimes als ulls i que vaig estar a punt d’abraçar aquest guru cultural. Si me’n vaig abstenir va ser només perquè, de natural curiós, vaig preferir preguntar-li què abastava aquest "a pesar de tot": volia conèixer quines inimaginables canallades havia fet en Cercas a aquest honrat ciutadà, que ara li eren perdonades.

–Ja ho saps –va ser la seva única resposta, adornada amb un somriure. A la meva ciutat això de somriure es porta molt quan un prefereix no parlar, també quan esperen que l’altre es confiï per fotre-li més fort, a Girona som així.

No content amb la magnanimitat demostrada fins al moment, va afegir que, arribat el cas –improbable, vaig pensar jo– que hagués de felicitar-me a mi pel que fos, també ho faria amb l’afegitó "a pesar tot". Això em va sorprendre en gran manera, perquè no recordo haver furtat mai un exemplar de la seva llibreria, ni haver-lo mirat mai impúdicament, ni haver menjat amb les mans en la seva presència, ni tan sols haver assassinat alguna vegada algun dels seus familiars. Tal vegada en Cercas sí, d’aquí ve que es faci mereixedor de l’expressió "a pesar de tot", però no jo, o almenys no em va venir en aquell moment a la memòria. Me’n vaig anar així, feliç i absolt, tot i que sense saber de què.

Ja a casa, vaig estar donant voltes a l’assumpte, fins i tot vaig repassar la meva agenda d’anys molt remots, per veure si hi constava algun delicte de sang comès contra aquest honorable homenot de la meva ciutat, o almenys contra la seva hisenda. En va. No vaig trobar res. Llavors vaig caure que aquest bon comerciant és llacista de pro, o almenys ho era quan tal cosa estava de moda entre catalans de bé i a més significava arrambar-se al poder. És a dir, amb "a pesar de tot" –vaig deduir– ens estava perdonant, tal vegada fins i tot absolent, a en Cercas i a mi mateix, per pensar diferent d’ell. D’això se’n diu tenir un gran cor.

Pedro Sánchez s’ha equivocat. Els que havien de ser indultats no eren els líders independentistes, sinó els catalans –com en Cercas i jo mateix– que vam cometre el delicte de no creure’ns les superxeries d’aquests i, pitjor encara, ho vam fer públic, i vam decebre així tots els llacistes que generosament ens permetien pensar diferent sempre que aquest pensament no veiés la llum. Vagi en favor de Sánchez que nosaltres no tenim vots per vendre-li –en Cercas té el de la lletra R a la RAE, però no crec que serveixi per mantenir un president en el poder–, i per tant no mereixem l’exculpació. Per això em congratula veure que queden llacistes disposats a perdonar-nos els pecats. I sense ni tan sols exigir-nos propòsit d’esmena, com sí que exigia el capellà que ens confessava quan això es portava, cosa que confirma –per si fes falta– que el llacisme és una gran comunitat de gent de bon cor. Els malvats som els altres.

Notícies relacionades

Les obsessions d’Elon Musk

La clarividència

Que em perdonin la vida així, tot anant a passeig i sense demanar-me res a canvi, em reconcilia amb el gènere humà. És com si et diguessin "penses diferent que jo, però no et preocupis, no t’ho tindré en compte: ego te absolvo". Si hagués tingut cua, l’hauria mogut amb gust, i si no tingués les articulacions fetes merda, hauria caigut de genollons i besat amb agraïment la mà del meu benefactor.

Els imagino aquests dies desitjant bon Nadal a pesar de tot, o feliç any nou a pesar de tot, i no puc sinó preguntar-me com pot ser que els llacistes se sentin superiors a pesar de tot.