Editorial
Crispació extrema a Veneçuela
Mai, des del fallit cop d’estat del 2002, s’ha vist el règim veneçolà tan impugnat des de dins
Veneçuela espera avui la investidura de Nicolás Maduro per a un nou mandat presidencial en una atmosfera de creixent tensió. Les manifestacions convocades ahir per l’oposició i per l’oficialisme a Caracas i altres ciutats alimenten la crispació, amb un desplegament sense precedents de l’exèrcit i de la policia, reiterades amenaces de detenir el candidat electe Edmundo González –d’acord amb les actes electorals en el seu poder– si trepitja Veneçuela, i l’arrest d’un nombre indeterminat de figures de l’oposició, sota l’acusació genèrica de promoure un cop activat pels Estats Units. Amb aquests elements, qualsevol temor està justificat, però és de desitjar que el dret a manifestar-se s’exerceixi sense violència per cap de les dues parts, que s’eviti un xoc al carrer que agreugi la crisi en curs.
A l’oposició li sobren raons per considerar que la investidura de Maduro manca de legitimitat, perquè el president i la Comissió Nacional Electoral continuen sense mostrar les actes de les eleccions que proven la seva victòria el 28 de juliol de l’any passat. És així mateix significativa l’exigència democràtica dels presidents de Colòmbia, el Brasil i Xile, a l’exigir a Maduro que mostri la documentació que certifiqui inequívocament la seva victòria. I no és menys significatiu del rumb que enfila el règim veneçolà al comptar amb el suport explícit de Rússia, la Xina i l’Iran. Són aquests les dades essencials per entendre les ombres que planen sobre la investidura de Maduro.
Resultaria precipitat deduir de tot això que l’única alternativa al pols del president veneçolà és consagrar sense més ni més Edmundo González com a president legítim i reconèixer la seva elecció, siguin quines siguin les condicions en què aquesta es produeixi. Per a Espanya, el camí a seguir és d’una complexitat extrema –la Unió Europea ha decidit no enviar cap representant a la investidura de Maduro– si no es volen retallar les vies de comunicació amb el règim, complicar les inversions en el país i la presència en ell de 350.000 espanyols. El precedent del reconeixement el 2019 de Juan Guaidó com a president encarregat demostra fins a quin punt les presses poden desembocar en una gran decepció, o fins i tot en un fracàs: Guaidó no va alterar substancialment el desenvolupament dels esdeveniments i va acabar en l’exili; José Luis Rodríguez Zapatero va intentar obrir vies de mediació i res concret va aconseguir.
Es donen, quan s’esdevé a Veneçuela, tots els ingredients d’un enfrontament civil extrem: una crisi econòmica irresoluble, una fractura social més profunda cada dia que passa, un apregonament del perfil repressor del règim i un exèrcit, potser el més poderós de Sud-amèrica, columna vertebral del madurisme. Tot de factors que expliquen la desimboltura amb què el president eludeix les exigències de transparència de la comunitat internacional i persegueix els seus adversaris. Però mai, des del fallit cop d’estat del 2002 contra Hugo Chávez, s’ha vist el règim veneçolà tan impugnat des de dins, amb una oposició conservadora raonablement unida per María Corina Machado, i des de fora, per un front democràtic que exigeix a Maduro joc net electoral. Una situació que s’assembla a una crisi d’Estat plena d’incerteses.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
