50 anys sense Franco
L’esperança de la memòria
Res a objectar a la commemoració. Una altra cosa és si l’ocasió permetrà aprofundir en la nostra democràcia o es convertirà en un element més d’erosió
1. EL FINAL El president del Govern, Carlos Arias Navarro, el matí del 20 de novembre de 1975, comunicant la mort de Franco a través de TVE. 2. LA MISÈRIA Un grup de dones, el 1950, fa cua davant una font pública de Madrid per omplir les seves garrafes, a causa de les restriccions de l’aigua a les cases. 3. L’ALIANÇA Franco i el president dels Estats Units, Dwight Eisenhower, se saluden amb una simbòlica abraçada a l’arribada d’aquest últim, el 1959, a la base militar de Torrejón de Ardoz (Madrid), una de les quatre que van construir els nord-americans en territori espanyol.
¿Per a què serveix la memòria? Arma o escut. Melancolia o oportunitat. A la fi, tones de fang per ser modelades segons la voluntat del terrisser. Massa necessària per a la masturbació nacionalista, aquesta que busca la justificació de la seva superioritat en les glòries passades i del seu odi, en les derrotes pretèrites. Però, també, matèria per modelar un futur millor: la possibilitat d’un dol digne per allò perdut, la reparació d’allò trencat, el rescat dels somnis truncats i l’oportunitat de noves creacions.
Pedro Sánchez va donar el tret de sortida a Espanya en llibertat, un conjunt d’actes que, al llarg del 2025, commemoraran la mort de Franco i els primers passos de la democràcia. La conveniència de la celebració sembla indiscutible i no deixa de ser un eco de les altres que s’han celebrat. En plena pandèmia, les màximes autoritats alemanyes, amb la cancellera conservadora Merkel al capdavant, van commemorar el final del nazisme. Franco va morir al llit i el nazisme va ser derrotat per les armes. El final dels dictadors no resta legitimitat a la celebració de la llibertat.
Res a objectar, doncs, a la commemoració. Tampoc a la urgent necessitat de mostrar la veritat tenebrosa dels autoritarismes. Una altra cosa és si l’ocasió permetrà aprofundir en la nostra democràcia o es convertirà en un element més d’erosió. Que els actes no siguin fruit d’un acord entre totes les forces democràtiques resulta descoratjador. És cert que la dreta espanyola està obcecada en la seva campanya de persecució sistemàtica contra el Govern. També és cert que Sánchez no perd l’oportunitat d’equiparar el PP a Vox. Però, sense un mínim consens, la commemoració i les crítiques que generi només oferiran pedagogia del menyspreu a l’altre. Una lliçó d’oportunisme polític que no ens mereixem. Perquè, tot i que ple d’errors i dificultats, en el nostre passat hi va haver alegria, creativitat, admiració per la diferència i fam de llibertat. L’esperança també batega en la memòria, però només si es convoca amb generositat i voluntat d’acollida.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
