On fugir en cas de guerra nuclear

La publicació d’aquest llibre és un dels símptomes de la restauració de la Guerra Freda. En els anys del conflicte entre els EUA i l’URSS, els productes culturals sobre la guerra atòmica es van multiplicar. Hi havia assajos com aquest a cabassos, material per a les escoles i una infinitat de pel·lícules i llibres de ficció com Dr. Strangelove, Threads, o L’hora final. Recordo el trauma que em va deixar El día después, un telefilm dels 80, o els malsons després d’un visionament massa primerenc de Quan el vent bufa. Guerra nuclear, de Jacobsen, va per allà. És un senyal tan evident de tornada dels vells malsons com la resurrecció de Mad Max o Godzilla. Es tracta de citar molts experts i informes governamentals mig censurats, de manera que una idea quedi fixa en la ment del lector: ¡el final és allà!

Però un moment. El subtítol del llibre és un escenari, i allà hi ha la seva principal debilitat. L’autora construeix una ficció realista, una cosa que podria deixar de ser-ho, però només en el pitjor dels casos imaginables. En aquesta història, Corea del Nord dispara un míssil intercontinental contra els EUA que els sistemes de satèl·lit del país detecten segons després del llançament. Comença a córrer un rellotge i mentre passen els minuts coneixem els protocols del cap de l’OTAN. Descobrim que el president de torn disposaria de sis minuts després de detectar l’atac per raonar una resposta. En el relat de Jacobsen, la resposta és la destrucció absoluta de Corea del Nord.

No obstant, els efectes d’aquesta represàlia afectarien països veïns de Corea amb capacitat nuclear, com Rússia i la Xina, cosa que activaria nous protocols en aquestes nacions atòmiques i noves respostes, de manera que, en un termini de dues hores des del llançament del primer míssil, el món civilitzat en el seu conjunt seria un record remot del passat i l’hemisferi Nord un lloc inhabitable per al 100% de la població.

Tot això ho explica Jacobsen a la manera dels periodistes d’investigació nord-americans: amb moltes notes al peu a cada poques línies, com si amb això quedés abolida la imaginació. Però és un escenari esbojarrat. D’acord que la proliferació nuclear és un autèntic disbarat. Però un ús massiu com el descrit només seria possible en cas que tots els jugadors decidissin que és hora de calar foc als diners recaptats. ¿Tan bojos estan?

Al llibre no s’expliquen les raons. Corea del Nord llança el seu atac sense una altra explicació que la síndrome del rei boig; els EUA responen sense aconseguir establir contacte primer amb Rússia; Rússia valora que els EUA ataquen el seu país a causa d’uns sistemes de satèl·lit incapaços d’analitzar trajectòries; i tot es remata en una inèrcia embogida que compleix amb l’adagi de la Guerra Freda que ha sigut, en realitat, el fonament de la dissuasió: destrucció mútua assegurada.

Notícies relacionades

Ja tot és possible

La crisi institucional del FC Barcelona

Com a conte per no dormir, entreté. No obstant, ja que les armes atòmiques són efectivament allà i les tensions entre els països amb capacitat nuclear s’han agreujat, trobo a faltar alguna cosa més per part de Jacobsen. Per exemple, que l’autora plantegi escenaris menys negres i espectaculars, però per desgràcia més plausibles. Per exemple, què passaria si Vladímir Putin llança una arma nuclear tàctica sobre Ucraïna; o si l’Índia i el Pakistan fan servir una part del seu armament en el conflicte del Caixmir; o si un grup de suïcides aconsegueix una de les armes nuclears fabricades per l’Iran i la fa detonar a prop d’Israel.

És a dir: seria interessant, en un món armat, conèixer escenaris en els quals la humanitat torna a veure la brillantor del bolet sobre una zona poblada, però on els actors tenen interessos superiors a la destrucció total. I això, per desgràcia, no està escrit. Almenys, aquí.