Verdiales
Parlem del suïcidi
El dol per suïcidi és un dels més complexos /
A casa, hem començat l’any veient una sèrie d’aquestes que ja qualificaríem d’antigues; es va estrenar el 2022, i vaig descobrir-la buscant en el catàleg d’una coneguda plataforma, cansada de thrillers misteriosos i crims. This England (títol tret de l’obra de Shakespeare Ricard II) narra l’ascens al poder de Boris Johnson al Regne Unit i la seva gestió de la covid-19 al seu país, que va arribar a registrar una de les taxes de mortalitat més altes del continent europeu a causa del virus. El tercer capítol dels sis que té la sèrie se centra en l’ocorregut a les residències d’avis, tan abandonades allà als estralls de la pandèmia com a Espanya. Les imatges, realistes com si les haguessin tret d’un documental o d’un telenotícies, són devastadores. Reconec que no vaig poder acabar-lo, vaig deixar L. veient-ho i me’n vaig anar, covard, al llit. Em vaig col·locar els taps que utilitzo cada nit per agafar el son i, abans de reprendre la lectura de la nova novel·la de Fernanda Trías, la no menys esgarrifosa, d’una bellesa brutal El monte de las furias, vaig fer un cop d’ull a la secció Cartas a la directora del diari El país.
Acostumo a fer-ho sovint, perquè hi trobo testimonis d’un enorme valor, tant humà com a periodístic. Aquella nit, vaig llegir una missiva enviada per Beatriz Hidalgo Velasco. "Fa poc més d’un any el meu fill Daniel es va treure la vida. Només tenia 14 anys. La tarda anterior havia vingut el seu millor amic, vam jugar al Monopoly i vam menjar pizza. Dani feia broma i reia. 24 hores més tard la doctora del Samur ens comunicava que havia mort". Així començava un text en què la mare d’aquest jove anomenat Daniel, que passarà a ser només un número més en les estadístiques anuals de suïcidis, demostrava una enteresa, una intel·ligència emocional i un valor que jo mai arribaré a tenir. Parlava de tristesa, de desesperació, de culpa, de ràbia, de silenci. "El silenci el va matar", assegurava, per acabar dient: "Sens dubte, cal parlar de suïcidi abans que sigui massa tard". Segons el psiquiatre, el de Daniel va ser un suïcidi per impuls (transcorre poc temps des de la ideació suïcida fins a l’intent), una tipologia que "està augmentant de manera alarmant", tal com li van explicar a Beatriz "el metge de capçalera i les psicòlogues".
Notícies relacionadesSilenci letal
És cert, vaig pensar, a l’acabar de llegir aquella carta, el suïcidi continua sent un tabú en aquesta Espanya on hi ha fundacions catòliques i associacions d’extrema dreta que s’escandalitzen, o fingeixen fer-ho, al veure convertit en estampeta a un personatge televisiu en un context clarament humorístic. Per això, i convençuda que el que no s’explica no existeix, ni tan sols aquesta "realitat brutal" de la qual escriu Beatriz, vaig decidir compartir la carta a les meves xarxes socials. La resposta va ser increïble i molt esperançadora. Entre els comentaris, ni rastre de l’odi i l’agressivitat que ara inunden X, només dolor, comprensió, empatia, solidaritat, també testimonis de situacions semblants, vides truncades, sense temps de ser viscudes, i una conclusió: hem de parlar del suïcidi, visibilitzar-lo. Segons les últimes dades de l’INE, el 2023 es van suïcidar a Espanya 4.116 persones, sent el suïcidi la segona causa de mort externa al nostre país. Són xifres terribles, però no podem quedar-nos únicament a la superfície. Darrere de cada dada hi ha una història. Expliquem-la. El nostre silenci pot ser letal.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
