‘Espanya en llibertat’
A propòsit de Franco mig segle després
Totes les celebracions tenen una part de farsa. Posats a festejar, hauria sigut més encertat el 15 de juny del 2027, quan es compliran 50 anys de les primeres eleccions
La mort del dictador em va agafar amb 10 anys i conservo, per tant, un record infantil, a fogonades en blanc i negre: Arias Navarro a la tele, amb la veu compungida; la meva mare, que va baixar de seguida a comprar oli i llegums, per si de cas, per la memòria de la gana; i el clima d’inquietud al replà, entre altres raons perquè el fill dels veïns estava fent la mili a Melilla. Van suspendre el col·le. Intuïa que en passava una de grossa i era conscient del que havien suposat la guerra i la postguerra per als meus, tot i que amb prou feines se’n parlés: la presó per a un avi, l’exili a Mèxic d’una branca, i fins a cert punt també la immigració, per la perpetuació de la pobresa al sud. Però diria que la meva família, com la gran majoria d’espanyols, va transitar per la llarga nit del franquisme segons el lema no escrit de calla, treballa, no et signifiquis.
Francisco Franco Bahamonde, cabdill d’Espanya i generalíssim dels exèrcits, va morir en un llit de l’hospital de La Paz, a les 5.25 del matí, del 20 de novembre de 1975, jornada que va caure en dijous. I mira per on, quan falten 11 mesos perquè es compleixi exacta l’efemèride, el Govern ha decidit treure’l sota pal·li, com antany, amb una sèrie de commemoracions fins aleshores. Potser n’hi hauria hagut prou amb un sol acte el pròxim 20–N, però quan venen mal dades convé atrinxerar-se A l’habitació de les banderes, seguir amb les dues Espanyes enfrontades. Veurem què passa amb els pressupostos generals.
Notícies relacionadesTotes les celebracions tenen una part de farsa. A Espanya encara hi continua havent morts sepultats a les cunetes. Tampoc es va voler desenterrar l’estret vincle dels llinatges familiars de les elits amb el franquisme i l’aprofitament de la postguerra per grimpar. Es va preferir el pasapalabra, mirar cap a un altre costat. La Transició va ser un gran pacte amnèsic; suposo que en aquell moment no hi va haver cap altra manera de fer-ho. Posats a celebrar, es podria haver desplaçat la data un parell d’anys, fins al 15 de juny del 2027, quan es complirà el 50è aniversari de les primeres eleccions lliures.
Hauria sigut boniquíssim, vivificant i guaridor un exercici de catarsi col·lectiva en aquest país, haver-se endinsat en el coneixement històric durant aquest mig segle, però ha resultat impossible. Una de les herències més enutjoses de la dictadura ha sigut la dificultat de consolidar una dreta liberal, a l’estil europeu el PP va desaprofitar l’oportunitat de marcar distàncies amb el franquisme; per exemple, quan es va abstenir en la votació del decret llei que va aprovar exhumar les restes de Franco del Valle de los Caídos per traslladar-los al panteó familiar de Mingorrubio, a El Pardo. Ara, quan bufen vents reaccionaris per tot el planeta, ja és tard, temo. Feijóo, la suposada moderació, diu que li fan mandra els actes per la mort del dictador. Perquè Vox, que reivindica el seu llegat, se’l menja pels peus.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
