El Risk de Trump

Tres daus en l’atac contra dos en la defensa, i amb empat a favor dels defensors, són les regles del Risk. Trump, de qui es desconeix si és aficionat al joc d’estratègia, amenaça d’utilitzar sis daus per conquerir Groenlàndia: tres d’una invasió militar i tres més de sancions econòmiques, com els aranzels desorbitats que tant li agrada amenaçar d’imposar per acovardir altres països. Trump, sovint percebut des d’Europa com una caricatura del brivall dement, sona creïble quan amenaça d’annexionar-se Groenlàndia i el canal de Panamà o fins i tot portar a terme una opa hostil contra el Canadà. Del magnat se sabia que era un demagog, populista, masclista, dretà i racista. Ara sabem que en ell també habita un petit Napoleó Bonaparte, decidit a conquerir mig món, fins i tot si això implica trencar el tauler del Risk tal com el coneixem.

Hi ha un canvi substancial entre Trump I i Trump II. El 2016, sota l’impacte de la seva inesperada victòria contra Hillary Clinton, el camí cap a la seva presa de possessió i bona part de l’inici del seu mandat va estar marcat pel pensament il·lusori: a la Casa Blanca, Trump es moderaria a causa del seu xoc amb la realitat, l’establishment, els poders que són i els mecanismes de l’Estat. En canvi, en aquest acabat d’iniciar 2025, de la seva presidència s’espera qualsevol cosa, per extravagant que soni, potser perquè la seva victòria ha sigut incontestable i ja hem comprès que no és un accident, sinó un fenomen polític, social i geoestratègic de primer ordre. Per això des de Dinamarca i el Canadà s’han afanyat a respondre les seves fanfarroneries i que, des de Mèxic, la seva presidenta Claudia Sheinbaum també hagi entrat al cos a cos amb qui serà el president 47 dels Estats Units.

El cert, i aquest és el tenebrós signe dels temps, és que si Trump va de debò, si de veritat vol annexionar-se per la força el canal de Panamà i Groenlàndia, ho farà. ¿Qui l’hi impedirà? ¿Potser Dinamarca o Panamà? ¿La Unió Europea? ¿L’OTAN? ¿L’ONU? El que avui potser és el principal aliat mundial dels Estats Units, Israel, ha demostrat en l’últim any i mig que un país amb enorme capacitat militar, dirigit per un Govern sense lligams, pot no només redibuixar el mapa, sinó apropiar-se dels daus, el tauler i donar per acabada la partida. Abans, Rússia va fer una cosa similar amb la seva àrea d’influència, tot i que envoltada de repulsa internacional i sancions econòmiques que no han dissuadit Vladímir Putin. Només la volença dels EUA pel soft power, el compte de resultats de les seves multinacionals, la globalització econòmica i la fortalesa de les seves aliances posteriors a la Segona Guerra Mundial impedien a Washington llançar-se com un llop contra les tropes blaves, verdes i grogues del tauler. Però dirigit per algú lliure d’aquests lligams, ¿què impedeix a Washington aprofitar-se per la força del buit? És el que té haver destruït durant anys la governança mundial.

Notícies relacionades

Ja tot és possible

La crisi institucional del FC Barcelona

Els dos grans esdeveniments de principis d’aquest segle, els atemptats de l’11S i la gran depressió, van engendrar un món nou que ara comencem a entreveure. En aquest món, Europa, la UE, és objecte de caça major per a rivals i enemics interns i externs. Les diferents formes d’autoritarisme no necessiten, i fins i tot menyspreen, el sistema de drets, llibertats i valors que la vella Europa representa. La UE paga ara anys de plàcid son en termes de seguretat, economia i política, en àmbit intern i extern. A Europa li creixen els enemics, dins i fora, i als daus només li surten uns i dosos. En aquests temps transcendentals només queden dues opcions: sobreposar-se i reafirmar els mateixos principis, o caure.

Ah, en el Risk, Groenlàndia pertany a Amèrica.