Europa, la malaltia interna

Com ha dit Friedrich Merz, el candidat de la conservadora CDU, és una gran i inusitada interferència en la política alemanya. Macron, Sánchez i fins i tot el Financial Times alerten que Musk promociona una internacional reaccionària. Quasi segur que amb el vistiplau de Trump. Però el gran drama europeu –causa de l’ascens de l’extrema dreta– és la incapacitat dels partits europeistes (des de la dreta conservadora fins als socialistes) per mantenir –des de la gran crisi econòmica del 2008– els seus electorats i per aconseguir, malgrat les seves diferències, pactes per poder governar des de la centralitat democràtica.

Caldrà veure el que passa en les eleccions de febrer, però no crec que sigui el cas d’Alemanya, on, malgrat l’ascens de l’extrema dreta, el més probable és que –no sense dificultats– torni a una altra coalició de la CDU i l’SPD. O com a alternativa de la CDU amb Els Verds, per primera vegada a nivell federal, però que ja governen junts en rellevants lands com Baden-Württemberg.

El que està passant a Àustria sí que és un clar exemple de la malaltia interna europea. Com a conseqüència de l’erosió dels partits centrals, les eleccions del setembre les va guanyar, per primera vegada, l’extrema dreta de l’FPÖ amb un 28,8% dels vots, seguit de l’OPV (PP austríac), amb un 26,3%, i els socialdemòcrates (21,1%). Resultat molt preocupant, però el president Alexander Van der Bellen (80 anys i progressista) va encarregar formar govern al PP, el segon partit, perquè ningú volia donar suport al líder del ’FPÖ, Herbert Kickl, a la dreta de l’extrema dreta, amic de Putin i Orbán i que diu que hi ha un pla de les elits per substituir la població europea blanca per immigrants d’altres latituds.

El remei semblava, doncs, una altra treballosa coalició de populars i socialistes que, amb el suport dels liberals (9%), tindrien àmplia majoria. Però després de tres mesos de negociacions, populars i socialistes no han aconseguit un acord i el candidat del PP ha dimitit, acusant els socialistes de sectarisme. El nou líder conservador s’ha mostrat disposat a una coalició amb l’extrema dreta. I Van der Bellen ha hagut d’encarregar formar govern a l’extremista Kickl. No se sap com s’acabaran les negociacions, però el seu fracàs podria ser el pitjor, perquè les enquestes diuen que l’FPÖ pujaria del 28,8% de setembre al 36%, mentre que els populars baixarien un 5%. De Guatemala a Guatepitjor: un govern presidit per l’extrema dreta o noves eleccions amb l’FPÖ de Kickl a l’alça.

Àustria no és una excepció. A França, el president Macron, que ha comès greus errors, no ha aconseguit amb Bayrou una majoria parlamentària. L’extrema dreta de Le Pen i el Nou Front Popular ja van fer caure l’anterior govern i poden repetir-ho. Els conservadors exigeixen endurir la immigració i els socialistes demanen apujar impostos. No es poden veure i els extrems se n’aprofiten.

Notícies relacionades

Riure en veu alta

Seguim sumant

¿Espanya? Vox té avui menys pes, però ja és el tercer partit i puja en les enquestes. El PSOE ha optat per governar mirant a l’esquerra i sense majoria sòlida i l’objectiu del PP és fer caure Sánchez, a qui acusen de tots els mals. Sense una altra perspectiva que un govern PP-Vox.

El vicecanceller i líder ecologista alemany, Robert Habeck, avisa que el que passa a Àustria és l’exemple del que no s’ha de fer. Però el mal intern europeu, la incapacitat dels partits europeistes per aconseguir avui els consensos mínims que van permetre la Unió Europea, està ben present. I els que en treuen profit són Kickl, Marine Le Pen i Abascal. De Sánchez i Feijóo van menystenint-se i insultant-se. Això d’Àustria i de França –i les enquestes– indiquen qui afavoreixen..