Un món de gallet fàcil

L’acte de nepotisme, de l’home disminuït per la malaltia, indultant el seu fill va ser l’error d’un cap impacient i temperamental que no hauria d’eclipsar els llegats del seu secretari d’Estat (Antony Blinken) i del seu conseller de Seguretat Nacional (Jake Sullivan), als quals va correspondre resoldre l’impossible en un món de gallet fàcil. La crítica inclement, quan són altres els que gestionen l’inabastable, apunta a una estratègia pusil·lànime al mirar de complaure (gairebé) tots, sense acontentar (gairebé) ningú.

La trinca Biden-Blinken-Sullivan va reforçar les aliances a Europa (OTAN) i a l’Àsia (Corea del Sud, Japó, Austràlia i Filipines), cosa que va augmentar els compromisos globals dels EUA fins a la insostenibilitat. Mentrestant, els agents del caos intensifiquen les amenaces i el complex militar industrial aviva guerres interminables, tan rendibles per als seus comptes de resultats.

El trajecte –que va començar amb la retirada de l’Afganistan, va continuar amb una resposta gradual a l’agressió russa a Ucraïna i continua amb la destrucció literal de Gaza i l’enigma dels ostatges encara sense resoldre– ha estat pedregós i embolicat.

La decisió d’abandonar no va ser responsabilitat exclusiva de Biden, ja que va ser Trump qui va firmar un acord amb els talibans, que no va incloure el govern local, suposadament aliat, i contemplava la retirada el maig del 2021.

Mai van desaparèixer les tensions entre Blinken, emissari global del president, i Sullivan, el nen prodigi, fred estrateg amb una rara habilitat per a la diplomàcia back-channel (negociacions a porta tancada, que ofereixen protecció temporal davant els sabotejadors de l’acord i l’escrutini públic).

El Pentàgon apostava per una força residual (2.500, a Kabul) com a "pòlissa d’assegurança a termini" contra el col·lapse del règim, en tant que el Departament d’Estat s’inclinava per mantenir una gran presència en la seva nova ambaixada, amb una força militar a l’aeroport. El resultat del fiasco és ben conegut.

Les esperances de gestionar la relació amb Rússia es van evaporar a la tardor del 2021, quan la intel·ligència USA va aconseguir proves sòlides de la intenció del Kremlin: envair Ucraïna. Sullivan va fer un pas sense precedents: desclassificar informació sensible sobre els preparatius russos i compartir-la amb els aliats. La seva utilització en els primers dies de la invasió hauria donat a Ucraïna un avantatge tàctic decisiu.

Però a tots dos se’ls va fer de nit i, a mesura que les línies russes col·lapsaven, Moscou preparava l’eventual ús d’armes nuclears tàctiques. La por, com a justificació per endarrerir l’ajuda a Ucraïna. Els que van acusar la terna d’un suport poc entusiasta i de deixar-se intimidar amb el soroll de sabres, van topar amb una estratègia paradoxal i una diplomàcia astuta que va contribuir a desactivar la crisi: continuar subministrant armes a Ucraïna i evitar una guerra nuclear.

Quan treu el cap la tristesa mediocre del sentit comú, continua bategant la gran qüestió: ¿Trump entregarà Ucraïna a Putin amb safata, malgrat les sòlides proves que Rússia s’ha debilitat a l’envair el seu veí? La manera efectiva d’aturar la guerra podria haver sigut: amenaçar, alentir i, finalment, aturar les transferències d’armes. I no va ser així.

L’equip de Biden, que havia après el que era la mentida –amb perplexitat, por i certa admiració–, va apostar per Israel, malgrat les protestes dins i fora del país i del cost electoral per als demòcrates.

Notícies relacionades

Riure en veu alta

Seguim sumant

La trinca va exigir que Israel proporcionés més ajuda humanitària. Massa deferències, rebudes amb sprezzatura –aparent desatenció– quan l’afany estava en guanyar la partida a l’Iran i els seus apoderats: Gaza, Líban i Síria. Israel té dret a defensar-se, però, quan la guerra acabi, haurà de retre comptes pel resultat de la seva operació militar a Gaza per a la població civil.

La nova tripulació no en tindrà prou amb ser versemblant. Han de demostrar-ho, quan els toqui gestionar un Pròxim Orient reconfigurat i intentar aturar el programa nuclear iranià, amb la diplomàcia coercitiva o la força militar. Amb commiseració i sense perdre la compostura.