Soledats
Nàufrags en la nit, entre la multitud
Juan Gómez Bárcena traça a ‘Mapa de soledades’ la cartografia d’un sentiment epidèmic al segle XXI. És un assaig enlluernador
zentauroepp52656082 icult200306123954
En una tarda de la bombolla nadalenca, la meva amiga María i jo ens mirem còmplices quan el Miquel va dir una cosa que va semblar remoure la colla, composta majoritàriament per divorciats amb solera. Potser la frase només em va sacsejar a mi. No sé ben bé com va sortir el tema ni recordo les paraules exactes, però sí la música o, més ben dit, el silenci fugaç que va sobrevolar el saló, a casa del Juanjo. El nostre amic parlava d’aquell instant fatídic, entre els que viuen sols, de posar la clau al pany, tancar la porta, penjar l’abric i sentir que la casa et cau a sobre perquè no hi ha ningú amb qui compartir la jornada, un conat de fluixera que de vegades ensenya la pota encara que la soledat sigui triada o abraçada esportivament. Tot i que vam acabar rient per les butxaques, també és veritat aprendre a estar bé amb un mateix constitueix un dels desafiaments de la vida, un element essencial de "la humanitat".
Deia Montaigne que convé reservar-se un espai propi, del tot lliure, per mantenir una conversa habitual amb nosaltres mateixos, i que aquest espai sembla més plausible i raonable "entre els que han entregat al món la seva edat més activa i florida". Els savis encerten a la diana gairebé sempre. O ho sembla. El cas és que segons el Baròmetre de la soledat no desitjada a Espanya 2024, elaborat per les fundacions ONCE i AXA, set de cada deu persones s’han sentit soles en algun moment de la vida, un fenomen que preval entre els joves. La falta de recursos econòmics, les xarxes socials, la pressa i aquesta vida boja que va laminant els espais i les estones que afavorien l’aparició de vincles socials espontanis.
Notícies relacionadesEstic acabant de llegir un llibre enlluernador sobre això, amb un munt de dades sucoses, facetes i fils per continuar estirant: Mapa de soledades (Seix Barral), un assaig literari en què Juan Gómez Bárcena entrellaça una història comparada d’aquesta tremolor íntima, la solitud, que s’ha convingut a anomenar la gran epidèmia del segle XXI. En un dels capítols, l’escriptor explica una història increïble, la del capità espanyol Pedro Serrano, que va embarrancar el 1526 en un illot del Carib, un illot de sorra blanca, on va sobreviure durant vuit anys amb un altre nàufrag.
La peripècia acabaria inspirant la novel·la Robinson Crusoe. Serrano va escriure una breu crònica d’encara no vuit pàgines, que es conserva a l’Arxiu d’Índies, en què relata com esquarteraven tortugues, mantenien encès un foc precari i recollien l’aigua de pluja amb pells de llop marí. Però Serrano no diu ni una paraula sobre la soledat, cosa que alimenta el debat sobre la impossibilitat de percebre aquest sentiment de la mateixa manera al segle XVI que en aquest món modern actual. El marí tampoc revela el nom del company. Ho despatxa en una sola però molt bonica frase: "Estábamos harto temorosos de perder el uno al otro, porque en esto estaba cierta la muerte del que quedase vivo". En qualsevol cas, beneïda sigui l’amistat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.