David Lodge
Riure en veu alta
El primer dia de gener va morir als 89 anys l’escriptor David Lodge, i jo el recordaré sobretot com un dels pocs narradors que m’han fet riure mentre llegia. Riure en veu alta, vull dir, de deixar anar una riallada i no només un somriure, quan de sobte et sorprenia amb una frase brillant o una escena tan ben travada que treia tot el suc a la situació de comèdia. Lodge tenia un doble perfil de professor de literatura i novel·lista corrosiu. Amb una mà escrivia assajos savis com ara L’art de la ficció, o una novel·la de to literari com ¡El autor, el autor!, a partir de la figura de Henry James. I amb l’altra dedicava el seu talent a construir novel·les satíriques que furgaven en el contrast entre les tradicions socials ben arrelades, sobretot en el món acadèmic britànic, i les novetats transgressores dels nous temps, ja fos a través del feminisme, les teràpies alternatives o el turisme. A Intercanvis, per exemple, una de les seves obres més hilarants, un professor de Califòrnia, especialista en novel·la anglesa del segle XIX, intercanvia durant sis mesos la seva plaça a la universitat amb un col·lega anglès. L’adaptació temporal a un estil de vida i una cultura diferents els crea a tots dos tota mena de malentesos i situacions límit, i al final l’intercanvi esdevé fins i tot de parella.
Com que David Lodge era de Londres, suposo que feia humor anglès. És aquell humor que combina l’enginy d’un joc de paraules amb la sorpresa de trencar les convencions per posar algú en ridícul; aquell humor que barreja la ironia fina amb la sortida de to incòmoda. Penso també en altres novel·listes britànics que m’han fet riure, com ara Tom Sharpe, Jane Gardam, Jonathan Coe o Alan Bennett, que als 90 anys acaba de publicar una nova novel·la curta, Killing time. La situa en una residència per a la gent gran, un altre escenari que permet reflexions lúcides i equívocs divertits sobre la condició humana. Potser perquè sovint escriuen a repèl de la societat benpensant, tots aquests autors són un antídot davant l’onada reaccionària que cada cop ens deixa menys espai per riure.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
