Seguim sumant

Però permetin-me puntualitzar: Ana era la becària i Quim, el cap. Ella tenia 24 anys, i ell 40. L’incident es va produir en un aparcament. En aquell moment ningú va dir res, perquè aquesta mena de comportaments estaven a l’ordre del dia, integrats gairebé tan ràpidament com ara estan sent qüestionats. ¿Però com no havia de semblar normal? Hem crescut consumint ficcions que ens han fet empassar-nos abusos disfressats de romanticisme des de petites. Hem vist violacions, maltractaments i agressions físiques presentades com a grans històries d’amor en innombrables pel·lícules de Hollywood i de Disney. Si aquells personatges poguessin parlar... ¡Quantes coses ens dirien! M’imagino Escarlata O’Hara compartint a Instagram que Rhett Butler, borratxo i cridant, la va pujar violentament per les escales de la seva mansió i després la va forçar a mantenir relacions sexuals. També puc imaginar un tuit de Holly, la dolça protagonista d’Esmorzar amb diamants, confessant com aquell escriptor li va parlar amb crueltat dins del taxi per després fer-li un petó sota la pluja. Dient-li frases de cunyat, com: "Les persones ens pertanyem les unes a les altres. Així s’aconsegueix l’autèntica felicitat; el que passa és que tens por". Quina ironia per a un personatge que només volia ser lliure i feliç amb el seu gat. Fins i tot l’Aurora, la Bella Dorment, en un acte d’imprescindible sororitat, aixecaria el telèfon per trucar a Gisèle Pelicot i dir-li: "Estimada, com t’entenc".