Un alto el foc envoltat d’amenaces

L’afany de Biden d’aconseguir una treva i condicionar així els plans de Donald Trump per al Pròxim Orient forma part de la insòlita carrera del president sortint per lligar de mans en la mesura possible el seu successor mitjançant una diplomàcia preventiva i compromisos d’última hora, una estratègia de la qual també forma part l’últim paquet d’ajuda a Ucraïna per més de 8.000 milions de dòlars. Però, a diferència del cas ucraïnès, l’èxit de l’operació depèn més de la voluntat dels adversaris d’acceptar la proposta –Biden va mirar de convèncer per telèfon Netanyahu– que de la necessitat objectiva que cessin les hostilitats per atendre les necessitats més peremptòries dels palestins a la Franja de Gaza i per posar fi al captiveri dels israelians en poder de Hamàs. Amb l’amenaça permanent que les faccions més radicals de tots dos bàndols –el front militar de Hamàs i el sionisme confessional– facin impossible aturar la matança.

Per desgràcia, la protecció dels drets humans fa temps que va quedar en últim pla en la guerra gaziana, però hi ha alguns ingredients nous o almenys que no havien sigut presents fins ara. Un, no menor, és el desig de l’Aràbia Saudita i dels petits emirats petrolers del Golf de suavitzar la pressió sobre l’Iran, una mutació significativa amb relació a l’estat d’ànim d’aquests mateixos països durant el primer mandat de Trump. Un altre és l’ampliació de l’arc de crisi a Síria amb la caiguda del règim de Bashar al-Assad, l’arribada al poder d’un islamisme momentàniament possibilista i l’entrada en escena de Turquia, un soci de l’OTAN amb interessos propis a la regió i amb un conflicte històric amb la comunitat kurda.

Res impedirà a Trump a partir de dilluns vinent desmuntar el que ha armat l’Administració de Joe Biden en la recta final, però sens dubte li dificultarà complir la seva amenaça que "esclati l’infern al Pròxim Orient" si Hamàs allibera, almenys, una part dels ostatges en el seu poder i flueix l’ajuda humanitària a la població de Gaza. De fet, Biden segueix el rastre de Barak Obama, que va ordenar el 23 de desembre del 2016 l’abstenció dels EUA en la resolució del Consell de Seguretat que va condemnar els assentaments israelians a Cisjordània només un mes abans de l’arribada de Trump a la Casa Blanca. Bé és veritat que de poc va servir per corregir els plans d’aquest, però hi ha al carrer àrab símptomes freqüents d’embafament per la situació a Gaza que no es donaven fa vuit anys.