Amb les pensions no n’hi ha prou
La decisió del PP de recolzar l’última reforma de les pensions és, sense cap dubte, una notícia de la qual cal congratular-se. Els motius són diversos. El primer d’aquests, sens dubte, el mateix contingut de la modificació legal que facilita, mitjançant gratificacions retributives, les jubilacions demorada, parcial i activa, que permetran a molts treballadors continuar amb la seva activitat laboral, una vegada complerta l’edat legal de retir, i beneficiar-se’n també en el cobrament de la seva pensió. És una mesura necessària que ajudarà l’Estat a fer front al desafiament que suposa per al sistema el cessament laboral de la generació del baby boom i moltes persones a prolongar la seva vida laboral, si així ho desitgen. Però hi ha també una altra raó per celebrar el vot a favor d’aquest decret comunicat ahir per Alberto Núñez Feijóo i és que aquest anunci arriba com un alè d’esperança en un ambient de polarització política tan greu que el suport a una norma governamental suposa un alleujament. Cert és que Feijóo va al·legar que la reforma arriba avalada per un acord previ entre patronal i sindicats, raó que en altres ocasions no ha portat a un vot favorable.
No obstant, el suport del PP, que li permet a Pedro Sánchez salvar la reforma de pensions que alguns dels seus socis no votaran, no significa que la relació entre l’Executiu central i l’oposició millori. De fet, aquesta de les pensions és una excepció que no arriba, per exemple, a un assumpte tan crucial en aquest moment com és el de la vivenda, que afecta més la població més jove. Allà, PP i PSOE han presentat solemnement propostes que, a primera vista, responen a models ideològics diferents i, per tant, semblen incompatibles. Segurament, la principal raó per al desacord no rau tant en dos models aparentment antagònics com en la falta d’interès de Govern i oposició a asseure’s a negociar un acord imprescindible per tirar la norma endavant i per a la seva aplicació posterior, que depèn de les comunitats autònomes que tenen les competències sobre aquesta matèria. Raó de més per arribar a aquest imprescindible pacte d’Estat que avui sembla inimaginable. Ahir Feijóo va al·legar que després del registre del que ell anomena la "llei Begoña", la proposta del PSOE per limitar l’acusació popular, que no té res a veure amb la vivenda, no hi ha diàleg possible.
Més enllà de la retòrica amb què els dos partits fan gala de la seva preocupació pels problemes dels joves i les seves dificultats per accedir a una vivenda, és molt difícil no veure cert interès electoral en el fet que acordin sobre pensions i no sobre assumptes que afecten la joventut. Es dona la circumstància que la majoria dels més de nou milions de pensionistes acostumen a votar, mentre molts joves estan optant per l’abstenció. És una bretxa generacional que es produeix per la incapacitat dels principals partits per connectar amb les noves promocions d’electors que, en moltes ocasions, se senten alienes al sistema. Aquests discursos obsolets i la falta de sensibilitat i de respostes a les preocupacions i necessitats dels joves han obert una fissura de la qual pot dependre, fins i tot, el futur de la democràcia. S’ho haurien de fer mirar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
