Literatura
Antolín, algú pròxim
Exemple de com la traducció influeix en el país d’arribada
Vaig conèixer Mariano Antolín Rato de miracle, el juliol del 2023, a Gijón. Érem en una terrassa, a l’ombra, prenent alguna cosa entre escriptors. Quina calor que feia. Recordo que vam parlar, però no de què. Potser només ens vam saludar i vam xerrar en general, sense exactituds. Em va fer pena no confessar-li com d’important que havia sigut en la meva vida i, suposo, en la de milers de lectors i no pocs escriptors. Això va passar en vigílies de l’entrega dels premis de la Setmana Negra. Ell estava nominat al premi Celsius a la millor novel·la fantàstica, ciència-ficció o terror, per La suerte suprema. Va acabar guanyant-lo, tot i que discrepava que el seu llibre caigués en algun d’aquests gèneres. "Jo crec que la meva novel·la és realista", va afirmar, provocant.
Molt abans de conèixer Antolín Rato en persona, em vaig preguntar durant anys qui era aquest senyor el nom del qual, en lletra diminuta, apareixia en infinitat de novel·les nord-americanes que passaven per les meves mans, en qualitat de traductor. Recordo la primera que vaig llegir traduïda per ell, American Psycho, de Bret Easton Ellis, i de quina manera va canviar la meva manera de relacionar-me amb la literatura, tot just començar els anys noranta. Les seves traduccions de Menos que cero i Los confidentes, també d’Easton Ellis, van ser les següents lectures, així com Generación X, de Douglas Coupland, i A media luz, de Jay McInerney.
Hi ha diverses generacions de lectors i escriptors en aquest país les vocacions dels quals van brollar o es van consolidar gràcies a la intermediació d’Antolín amb la novel·la nord-americana del segle XX. El seu repertori va incloure molts registres lingüístics, estils, corrents i visions literàries o del món. El seu cas és un exemple perfecte de com la traducció influeix en la creació literària en el país d’arribada. Difícil pensar en algun autor viu que no hagi llegit autors donats a conèixer aquí gràcies a Antolín: Ezra Pound, Faulkner, Scott Fitzgerald, Carson McCullers, Burroughs, Kerouac, Raymond Carver o Richard Ford en són només alguns. El normal seria sentir la seva mort com la d’algú molt pròxim.
