Els galls i ‘El 47’
Fa tot just tres mesos, en un pou d’una antiga mina anomenada Terría, a Valencia de Alcántara, van ser identificats set cadàvers dels quaranta-nou homes que van ser afusellats en aquell indret el 1936, al començament de la Guerra Civil. Totes aquestes persones assassinades van ser llançades al pou on els feixistes, després, van abocar-hi terra. Amb el pas del temps, aquell pou de la mina va esdevenir un abocador d’animals morts i de runes, i el 1988 el van precintar, per dir-ho d’alguna manera, amb un forjat de bigues i de formigó. Fa tot just tres mesos que els investigadors van poder dir que una part d’aquell ossari sinistre tenia noms i cognoms, després d’haver analitzat "les restes que estaven totes barrejades, com un gran mosaic". Un d’aquells set extremenys era Diego Vital Díaz, l’home que havia deixat unes instruccions escrites per a la família, just abans de l’afusellament, l’home que va llegar un rellotge al seu fill, l’únic bé que li podia transmetre. Un rellotge. El rellotge que Manuel Vital lluïa al canell com el tresor més preuat, en record del pare que els falangistes –aquells que en altres evocacions literàries són percebuts com a herois mitològics i romàntics– van matar amb crueltat, en una de les èpoques de més repressió i ferocitat del conflicte bèl·lic.
I sí, Manuel Vital, el fill de Diego Vital, és el conductor del 47.
Notícies relacionadesÉs molt probable que la pel·lícula de Marcel Barrena sobre l’autobús que va pujar a Torre Baró s’emporti aquest dissabte una bona colla de Gaudís i també pot ser que acabi essent la triomfadora dels Goya. Tot i les crítiques que ha rebut (per una certa feblesa en la fidelitat històrica en relació amb la lluita antifranquista; per un retrat massa edulcorat i sense entrar en els conflictes generacionals de la Transició), el cert és que El 47 emociona sobretot perquè ens parla de memòria i de dignitat. L’escena en què els veïns del barri construït amb unes mans tossudes s’enfronten a la policia em va fer pensar en el quadre de Giuseppe Pellizza (Il Quarto Stato, 1901) que va servir per il·lustrar el cartell de Novecento, de Bertolucci. O en la famosa gravació de Grandôla Vila Morena a càrrec del cor Os Ganhões de Castro Verde, aquella coreografia obrera i militant.
És molt probable que Eduard Fernández i Clara Segura tinguin també un premi. La interpretació de tots dos és en l’origen de la impressió que causa el film, una mena de complicitat amb tots aquells que van lluitar per un futur d’esperança sense oblidar el passat tenebrós. O justament perquè no el van oblidar, perquè no podien fer-ho. Ens commou el relat i també la interpretació, al final, de Gallo rojo, gallo negro (magnífica Zoe Bonafonte), la cançó de Chicho Sánchez Ferlosio, aleshores clandestina, que és la banda sonora latent a can Vital. A Torre Baró, la segona força més votada en les últimes eleccions va ser Vox. Potser, de fet, El 47 en el fons és això: l’intent de reviure el temps en què les coses (i els galls) eren més clares, més nítides, amb principis primordials.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
