Extrema dreta, esquerra alternativa

Estem tornant als supòsits de la Guerra Freda? Res no torna mai de la mateixa manera per bé que les referències del passat serveixen per ancorar les anàlisis del present, i és un fet que el món s’està dividint subtilment entre els BRICS liderats per Xina, i l’entramat de democràcies liberals que, en altre temps, havia estat liderat per Estats Units.

Res no és clar a hores d’ara, perquè és evident que estem en un procés de mutació, un working on que s’està dibuixant i que encara no sabem cap on ens durà. En tot cas semblen evidents tres coses. La primera, que l’era Trump ensorra definitivament l’era Obama, o dit altrament, els Estats Units deixen el temps naïf de la no intervenció i tornen a voler intervenir en els grans afers del mon, convençuts que el buit que havien deixat l’ha ocupat la Xina. La segona evidència és que Europa continua naufragant, perduda en un univers d’ambigüitats, indecisions i incertesa que demostren la seva enorme feblesa. I la tercera, la constatació que el bloc no democràtic liderat per la Xina enforteix totes les dictadures demencials que hi ha el món, des de la recuperació de Corea del Nord com a presència mundial, fins a la pervivència de l’Iran o la consolidació de Veneçuela. L’univers BRIC intervé de manera cada vegada més potent en tots els afers, des dels econòmics o energètics, fins als militars, amb un poder en la geopolítica del món que hauria d’amoïnar el model de les democràcies liberals. En tot cas, la guerra freda 2.0 està en ple procés i ningú no pot saber cap on ens porta.

En aquest context de confrontació, la radicalització dels extrems ideològics cau pel propi pes de la gravetat, i la realitat política ho avala de manera irrefutable. Creixen els populismes a dreta i a esquerra, i amb ells, s’afebleix inexorablement el gran espai central polític on les idees democràtiques es troben i es reforcen. Sobre aquest fet hi ha un consens general en el debat públic, i els articles i la preocupació pel creixement dels extrems abunden en l’espai mediàtic. Tanmateix, aquesta preocupació no funciona de la mateixa manera quan la mirada es dirigeix a la banda dreta o a la banda esquerra. Per quin motiu, quan parlem dels límits a l’espai dretà, ho fem com a extrema dreta, però quan ens referim a l’espai esquerrà, parlem d’esquerra alternativa o insubmisa, o altres eufemismes que suavitzen i blanquegen les posicions extremes?

Notícies relacionades

Una filla de l’exili

Un alto el foc envoltat d’amenaces

Els exemples són múltiples i podrien resumir-se en les informacions sobre la moció de censura que va patir Macron fa un temps. Totes les notícies parlaven de l’extrema dreta lepenista –res a dir– i quan ho feien de Mélenchon parlaven de l’esquerra a seques, com si fos un partit més de l’espectre central? Mélenchon és un líder polític que ha defensat idees conspiratives, ha fet proclames antisemites en diverses ocasions i les seves idees sobre economia, política internacional i Europa que estan clarament en la boirina neocomunista –terme que sempre tenen cura de no fer servir–, però tanmateix mai no reben aquest tractament. Aquesta distorsió dialèctica bonista respecte als extrems d’esquerres és especialment notòria a casa nostra, on algunes «esquerres alternatives» arriben al punt del deliri. L’exemple més casolà –i patètic– és aquesta delegació de la CUP i els seus satèl·lits que ha viatjat a Caracas per beneir el cop d’estat de l’autarca Maduro, la motxilla del qual sobreïx de tota mena de barbaritats repressives. Per cert, a anotar l’altre deliri: les joventuts d’Esquerra Republicana felicitant també Maduro... Respecte a la notícia de la delegació , doncs, no he llegit en cap cas el terme «extrema esquerra», sinó «esquerra independentista» i altres sinònims més amables, malgrat que tot l’univers cupaire és un deliri extremista forassenyat i dogmàtic. Però quan es tracta de l’esquerra, no existeixen mai els extrems, com si totes les posicions fossin democràtiques, assenyades i centrals. No ho són, sinó al contrari: moltes d’elles són obertament antidemocràtiques.

La resposta al per què és difusa. Tal vegada es deu al fet que aquests partits d’extrema esquerra que no guanyen mai les eleccions imposen la narrativa del relat públic, emparats per la persistent censura del políticament correcte. El fet és que els postulats dels partits d’extrema esquerra no són democràtics, però dir-ho és avui per avui un anatema.