Una filla de l’exili

L’Antònia explica la vida dels seus pares, professors a l’institut pilot de Montgeron (al costat de París) i els estius a Cotlliure. Relaxar-se amb el mar. Amb viatges clandestins (mesurats) del seu pare a Barcelona. També quan, el 1959, va acompanyar la seva mare en el seu primer viatge a Espanya des de 1939. Recorda que a Cotlliure sabia si el seu pare tenia visita de l’interior perquè a l’escala feia olor de Lavanda Puig.

Aquell món va canviar amb la tornada dels seus pares a Catalunya i amb la mort sobtada de Pallach. Però l’Antònia encara va a Esclanyà. El llibre retrata amb realisme i sentiment la vida de dos joves, llavors de menys de 20 anys, la vida dels quals va quedar marcada per la guerra, la supervivència a la França de Vichy i la llarga espera –activa– del final de la dictadura. ¿Què haurien sigut sense la derrota de la República, l’exili i Franco? L’Antònia no ho sap. Explica la vida d’una família de l’exili després de la guerra de les dues Espanyes. Josep Pallach va ser un pedagog i socialista català que va viure de 1939 a 1970 a l’exili. Va morir el gener de 1977, als 56 anys, poc abans de les primeres eleccions. Fundador el 1944 de l’MSC, Moviment Socialista de Catalunya, de 1970 a 1977 va ser una figura clau en l’oposició catalana al franquisme. Però va morir abans de temps. Molta gent creu que si hagués viscut la política hauria sigut una mica diferent. Socialdemòcrata postmarxista –quan l’esquerra creia en Marx i era al·lèrgica a la socialdemocràcia–, Pallach hauria pogut ser la intersecció entre el PSC, ERC i la CDC antifranquista de Pujol. El seu objectiu: un gran partit català de l’esquerra democràtica i el centreesquerra.

Notícies relacionades

Un alto el foc envoltat d’amenaces

Quan Elon Musk entrevisti Sílvia Orriols

Caldrà tornar quan surti la biografia de Joan Safont. Avui vull ressenyar Rossinyol que vas a França. Memòries d’una filla de l’exili (Rúbrica Editorial), d’Antònia Pallach Juvé, filla del polític i de l’escriptora Teresa Juvé (que viu a Esclanyà, amb 103 anys). L’Antònia va néixer a París i quan els seus pares van poder tornar a Catalunya (1970) ja era adulta. Si haguessin tornat 15 anys abans –com altres exiliats– avui seria una jubilada catalana. Però és francesa, viu a Tolosa –socialista crítica amb Mélenchon– i, malgrat la seva carrera acadèmica allà, se sent catalana.

El llibre explica la peripècia dels seus pares. Els anys de la Guerra Civil, la seva fugida per separat –no es coneixien– a una França que els va acollir de mala gana, la seva trobada després un estiu a Cotlliure, i la seva tornada a Espanya. Més que memòries és el retrat d’una família que es va formar en l’exili, que se les va arreglar com va poder a França i que sempre va viure pendent de Catalunya.